Plou
sense commiseració i tots els espectacles de carrer se’n van en orris. La
pluja, a més, dissuadeix el públic de comparéixer als espectacles a cobert
durant la vesprada —quan plou a bots i barrals i l’aigua repica sobre les
carpes fent una remor burleta i desafiant.
Tot
i això, el nivell artístic dels espectacles musicals aconsegueix remuntar-nos l’ànim
i fer-nos acceptar més fàcilment la inclemència —mai millor dit— de l’oratge.
Comencem
el frenètic itinerari per la cantant d’origen palestí Reem Kelani i la seua passional aproximació a la tradició musical de
la seua “terra mare”, com l’anomena al seu únic disc (Sprinting Gazelle, 2005). Comentarem el concert en un altre post.
Després
guaitem a la taverna on Taffuff despleguen,
amb força públic, la seua proposta ballable protagonitzada per un duet d’acordions
diatònics —Aleix Armengol i Marc del Pino— i la viola de roda de Adrià Grandia.
La tímbrica de la formació instrumental propicia un so opac i dens que s’escau
amb l’ambient tavernari i el murmuri somort de la pluja que colpeja amb força
les lones. (continua)
Sopem
en un tres i no res i correm a veure un fragment del concert de Névoa-Núria Piferrer, que fa seu el
fado tradicional i, sobre les adolorides melodies portuàries, encavalca textos
propis o versos d’Enric Casasses, Josep Maria de Sagarra o Feliu Formosa —escollits
amb gust i vestits musicalment amb encert. La seua interpretació, a més,
progressa amb passes de gegant.
El
d’A Filetta, grup de polifonies
corses fundat a Balagne el 1978, serà, sense cap mena de dubte, un dels
concerts més recordats de la Fira: mereix un post per ell sol.
Absolutament
commocionats per l’emoció i la bellesa del que acaben de presenciar al Kursaal,
correm a la Plaça del Milcentenari per disfrutar una estona del groove zíngar, lúdic i una mica canalla,
dels Terne Chave, banda de gitanos
de la República Txeca que ens contamina d’un hedonisme irresistible.
A
la taverna es preparen ja Urbàlia Rurana
i De Calaix per avançar-se als grans
magatzems en la campanya de Nadal. El seu espectacle conjunt sobre el repertori
nadalenc, reforçat per una parella d’actors que protagonitzen un seguit d’interludis
hilarants, assoleix un punt d’espontaneïtat i de proximitat que s’adiu
magníficament al caràcter participatiu de la nadala popular.
Mentre,
a la carpa del patino Casino, envoltada d’una fangar que fa bastant inhòspit l’accés,
ja han iniciat la seua intervenció les xicones d’Original’Occitana, altra formació procedent d’aqueix inexhaurible
viver d’artistes que és el barri la Plana de Marsella. No ens podem estar-hi
massa estona però sembla que la seua proposta —cant polifònic sobre bases electròniques
pregravades— té encara molt camí per córrer malgrat l’entusiasme i la convicció
que hi esmercen.
Marxem
perquè ens espera un dels espectacles que encapçala el cartell de la Fira: Lo Riu, tercer episodi de l’ambiciós
projecte Socatalà, dissenyat per Bienve Moya, que fins ara ha rendit uns rèdits
artístics una mica irregulars. També el glossarem en altre post, però constatem
novament que, tot i el seus grandíssims mèrits —una banda de músics
excepcional, un treball orquestral excel·lent—, tampoc acaba de satisfer les
expectatives que ens havia suscitat. Un Kursaal ple a vessar, però, saluda amb
llargs i entusiàstics aplaudiments les bondats del recital.
La
nit ja declina i, de nou corrents sota la pluja, arribem al Milcentenari per
veure el final de l’actuació del Kolectif
Istambul, que no defrauda amb la seua vigorosa reinterpretació dels
repertoris festius dels Balcans i Anatòlia i el seu dinamisme escènic.
El
nu flamenc de D’Callaos, més sòlid i madur que mai, recollint el millor de la
tradició del flamec rock —de La leyenda
del tiempo a Blues de la frontera i
de Triana a Lole i Manuel— i propulsat per l’enorme presència vocal de la
Canija, posa un agradabilíssim punt i final a un dia passat per aigua però ple
de satisfaccions musicals.
Són
ben bé les tres de la matinada però encara guaitarem a la carpa del riu on
sonen ritmes electrònics orientals que punxa des de la nau de comandament l’amic
Dr. Batonga. Una copa, una mica de descompressió i al llit, que demà el dia
també es promet ben llarg.
més de la Fira de Manresa, de l'aigua i dels espectacles. Saps ben bé
que me n'alegre. Ara bé, mentres suporteu els rigors de l'ortage (amb
suport institucional, per suposat!) al País Valencià (a Can Guaita i
sense subvencions!) hem realitzat un curset intensiu de cant d'albaes
i cant d'estil amb la Caterina Canyelles (Mallorca), Lidia (Catalunya),
Marc i Irene (País Valencià) amb l'Apa, Teresa Segarrra, Trini
Carballo, Empar Sanchís, Eva Dénia, Josemi (versador), Toni Guzman,
Fran, Josep Antoni Collado.
No hem tingut Generalitats, ni
Ajuntaments. Hem menjat, dinat i sopat de luxe (vi de reserva, pernil
ibèric, esclatasangs, xipirons amb tinta, gaspatxo manxec.......) Hem
fet cultura i amistat sense sorolls ni medalles.
Ja saps que sempre
hem estat en la lluita, des de la base. Esperem i desitgem que (mes que
siga una vegada) les autoritats culturals recorden aquelles persones
que treballen per la cultura del País/Països sense negar-los el pa i la
sal (parle del salari just i el recolzament). Quan vullga la Fira de
Manresa i la resta de programadors, ací estem per a fer el cant d'estil
i el que calga: sense restriccions i al mateix nivell i condicions de
les "figures".
Crec
que a nosaltres no ens pertoca l'anar a promocionar-mos tal com un
producte de consum, doncs la nostra activitat ja existia molt més abans
que aquests aparadors mercantilistes que s'anomenen "fires de
l'espectacle". Mai no omplirem fitxes ni butlletes d'inscripció; ni
acceptarem criteris de cap comissió artística. La nostra dignitat, la
de la tradició que estudiem i practiquem, no pot ser mai comparada (o
menyspreada, segons com) per productes culturals edulcorats i subjectes
a les modes.
Com que l'espai d'aquest blog escreix la dimensió i la
fondària d'aquest tema, heus ací la mà oberta i franca que disposta
trobaràs per tal de parlar d'aquests temes. Salutacions i fins aviat.
El tio Josemi