Les coses son coses, ens succeeixen, ens sobreviuen, van més enllà de nosaltres camí dels altres o del buit quan ja som fum. Absurdes com un cementiri o el contenidor de la cantonada sota la pluja, ens miren de lluny i, probablement, riuen.
Les coses s’estiren, es multipliquen, ens acorralen intentant posseir-nos en una batalla en que tot els hi es favorable esdevenint-se protagonistes de les nostres vides i malsons de les nostres nits.
Les coses son, coses. Avui pentino aquestes paraules en el cul d’una factura recollida a casa delavi on em va sorprendre aquestaploma que desdibuixa mots amb un so aspre. Em va sorprendre quan la mirava de reüll en mig d’un batibull estúpid de rebuts pagats, llapisos de tota mena, calendaris ofegats per la pols enmig d’una colecció de sobres buids de cartes absents de la companyia telefònica.
Les coses, son coses, ens succeeixen, ens sobreviuen, no tenen presa i canvien de mans en un mercat de vell com si alguna vegada haguessin tingut l’esma suficient per sentir-se tenir anima en algun racó de les nostres butxaques. Les, coses, son, coses.
Marisol |
divendres, 12 de desembre de 2008 | 02:34h
Les coses també ens transmeten energia: l´energia de les mirades que s´hi han arrecerat i el tracte que els han donades. Amb algunes coses establim ràpidament una línia de discurs i amb d´altres, en canvi, ni ens adonem que existeixen perquè ens queden tope lluny.
Una vegada em vaig enamorar de debó, allò de cap a peus, amor cec, amb els cinc sentits o com sigui que es digui. Algú em va dir que el meu amor m´anava massa gran, com si jo no ho sabés, vegis tu. Una cosa es anar cec i l´altra ésser un ignorant. De vegades, sabem que entrem en una relació d´ús, d´objecte que serà ràpidament substituït o declinat per un altre més parell i no ens importa perquè mentre dura l´encís ens aprenem, aprenem a ésser tocats per un intèrpret únic qui ens arranca aquell so que ja dubtàvem si era nostre o només rodava pel nostre imaginari. Quants dies de temps real poden arribar a haver-hi de vegades en un sol minut de la nostra vida? Al mercat de vell he arribat a comprar-hi coses meravelloses per només noranta cèntims. Inversemblant, oi? És fàcil identificar-s´hi, perquè fas: "a mi, això, també m´ha passat"
Les coses ens posseixen sovint, elles a nosaltres, però quan es queden soles, sovint ho perden tot. Sempre m'ha sorprès el valor personal que pot tenir un objecte en unes mans i com el perd absolutament tot, quan podria passar a unes altres. Quan aquestes altres no el volen. Un escrit preciós Albert. Una abraçada.
"Filosofia en Xarxa de complexitat canviant" Jo vaig llicenciar-me en Filosofia segurament amb les pitjors companyies posibles (amb alguna excepció important) Com m'hauria agradat tenir una companyia com aquesta...
“Idees, imatges i sensacions que amb prou feines insinuen un estat d'ànim” Sempre aprenc alguna coseta i el que és més important acava conduint-te cap a lectures interesants...
