Moisesqb |
dijous, 30 d'octubre de 2008 | 17:56h
Aquests dies per aquests verals plou dia sí i altre també. Fa dos o tres dies em vaig llevar amb el propòsit de caminar una bona estona. Feia dies que no ho feia. Plovia. Plovisquejava. Ja ho havia vist pel balcó.
Però a vegades, només a vegades, em surt una mena de tossuderia de pedra picada. Així és que, amb el esforços que em requereixen aquestes dies per a vestir-me vaig assolir de posar-me el xandall,unes botes lleugeres i a sobre, la jaqueta i el barret impermeables.
Vaig sortir sense paraigua perquè un mà ja me l'ocupa el bastó i l'altra m'agrada lliure. Així que anava rebent sobre la cara alguns esquitxos d'aigua. Ai mi la pluja em molesta. Però em vaig aguantar i resistir tot i que el plovisqueig es va convertiren ruixat.
Pensava en la gent d'aquells països en els qual la pluja hi és habitual, per no dir diària. Les costes Atlàntiques. Aquella bona gent ja no en fan cas. S'han acostumat a viure sota la pluja. És a dir, s'han acostumat a sortir al carrer obviant que plou. Tenen les seves vestimentes adequades i pocs paraigües. I aleshores, ja ben mulladet, em vaig posar a cantar "Gora,gora Euskadi". Aneu a saber perquè. Però la cosa va quedar molt ambientada.
De retorn a casa em vaig treure la roba mullada i les botes i mentre descansava i l'irredent fumador fumava, veint com plovia encara, vaig pensar que si l'aigua és tan bona per a tothom, per què no ho pot ser per a mi?
Em disculpo de no contestar individualment cadascun dels comentaris al meu post anterior. Ho faig ara col·lectivament. Victòria, Marieta, Salvador, tots, moltes gràcies.
Vaig sortir sense paraigua perquè un mà ja me l'ocupa el bastó i l'altra m'agrada lliure. Així que anava rebent sobre la cara alguns esquitxos d'aigua. Ai mi la pluja em molesta. Però em vaig aguantar i resistir tot i que el plovisqueig es va convertiren ruixat.
Pensava en la gent d'aquells països en els qual la pluja hi és habitual, per no dir diària. Les costes Atlàntiques. Aquella bona gent ja no en fan cas. S'han acostumat a viure sota la pluja. És a dir, s'han acostumat a sortir al carrer obviant que plou. Tenen les seves vestimentes adequades i pocs paraigües. I aleshores, ja ben mulladet, em vaig posar a cantar "Gora,gora Euskadi". Aneu a saber perquè. Però la cosa va quedar molt ambientada.
De retorn a casa em vaig treure la roba mullada i les botes i mentre descansava i l'irredent fumador fumava, veint com plovia encara, vaig pensar que si l'aigua és tan bona per a tothom, per què no ho pot ser per a mi?
Em disculpo de no contestar individualment cadascun dels comentaris al meu post anterior. Ho faig ara col·lectivament. Victòria, Marieta, Salvador, tots, moltes gràcies.
i m'he aturat. Fa fred i el cel és gris. Et duc un poc de llum que resta encara i un desig de bonheur.
si la tendresa fos més present quan de fred ens estalviaríem. Estic molt contenta, Moïses i et considero un amic. Tocar la teva porta ha estat un plaer.
Me'n vaig a dormir contenta i això no té preu. Me n'alegro molt de la tossuderia de pedra picada i et pico l'ullet ;-P) per la cançó. Surt i explica'ns coses. A la catosfera ningú saps si vas amb bastó o has tornat banyat com un pop. Cuida't, valent
Salutacions
i entenc que et costi tot. Ho he passat. Saps què va molt bé?: Escoltar la radi. Primer ni la sents, però de mica en mica, no saps el per què, hi prestes atenció. Programes que xerrin i que siguin entretinguts. Que t'omplin el cap.
Cuina, mentre, escoltes com van parlant. Que et duguin els ingredients a casa, els que necessitis per fer un bon plat. Sobretot, no et preocupis... tot de mica en mica, s'arreclarà. Una abraçada i gràcies pel post!