En Pere tenia 11 anys, quan, un dia, el seu professor de gimnàstica, som l’any 1970, li va proposar de fer part d’un grup excursionista (...)
Francisco Grifol, se’n deia, el trempat i eixerit “profe”. I el centre era l’Instituto Nacional de Enseñanzas Medias Eugenio D’Ors, al barri de Sant Roc, de Badalona, of course.
En Peret, com altres companys s’hi va apuntar. Era un grup normalet, però que tenia tendència, en consonància amb altres entitats semblants de l’època, a les formacions soldadesques-militars, a les banderes, en aquell cas bandera, a anar de campaments. En fi, tot un ritual un xic anacrònic i d’entreguerres.
Passat un temps, i assolit un nombre parroquial respectacle, un centenar de xicons, en Grifol els va fer partícips de la possibilitat d’integrar la colla, anomenada, per cert, Centro Excursionista Pioneros, a l’Organización Juvenil Española-OJE, branca juvenil per a infants i ganàpies, del partit únic del règim Falange.
I així fou que en Pedro, que li deien llavors, i la resta s’integraren en un col·lectiu totalment diferent, uniformats com cal i molt convé, amb tot de procediments, normes, disposicions, salutacions a la bandera, carasalsol, flors al monument als caiguts... i campaments a Olván, Santa Maria de Marlés, Sant Quirze de Safaja...
Arran d’això, en Pere Meroño va conèixer a un grup petit, però de cert pes, de falangistes locals. De catalans maridats amb el règim: Francisco Grifol, joseantoniano de totes totes, Miguel Ferrer, Alfredo Martí –periodista de Solidaridad Nacional i amb aires d’intel.lectual orgànic-, Miguel Bachs –regidor i membre de la Guardia de Franco-, José Guillén Clapés –etern regidor d’urbanisme-, José Cots Arqué, i, com no, Felipe Antoja Vigo, alcalde de la ciutat durant un munt d’anys.
Els tres primers, presents, tothora, en campaments i sortides de llarga durada. Alguns tot discursejant a la parròquia. L’altre, fent bromes de mal gust, vinga corcar la ganapiada.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
En aquella època, a Barcelona només es podia treballar o a la Vanguardia o en algun dels diaris de la "Prensa del Movimiento" no hi havia gaire opció més.
L'Alfredo Martínez Hinarejos abans de la mort de Franco va fundar i va ser subdirector de "Mundo Diario" un dels diaris més "progres" de l'època i que va ser el primer en incloure una pàgina escrita en català.
Si l'era, llavors es tracta de la persona que vaig conèixer. Em permeto dubtar-ne, però, més que res pel això del Mundo Diario, hagués estat una operació de transvestisme realment espectacular.
Pere
Cordialment,
Pere
Deuen ser molt grans, però, cas que hi visquin (Grifol, Martí, Ferrer). Per cert que els fills, que els fills del primer i del darrer deuen ser de la meva edat, a l'entorn dels 50 anys, any amunt, any a baix.
És obvi que, en històries com aquesta, n'hi ha records feliços i agradables (la companyonia, la natura, algunes pautes de comportament... faramalla feixista, a banda).
Salutacions,
Pere
Això sí, un cop hi vaig ser, vivia en una promoció d'habitatges públics, d'aquells de l'Obra Sindical del Hogar, al carrer Baldomer Solà, a darrera de l'antic pavelló de la Penya. Era una promoció, encara existent, integrada per dos blocs situats davant per davant un de l'altre.
Pere
Salutacions Ferran
En servo un bon record d'ell. Falangista pur, penso que Franco no li feia gens el pes.
Gràcies per les teves informacions, Ferran, això m'ha fet tornar a una època de despreocupació i descobert del món.
Pere
Cordialment,
Pere
Pere
una abraçada
Cordialment,
Pere
PD per cert, aquest apunt, està entre els 10 més llegits des que es va crear el meu blog, i totalitza, per ara, 1955 visites.