Mire el debat de tot això de l'ossa Hvala (un nom que pareix txec) amb certa curiositat i perplexitat. Els boscos dels Pirineus, domesticats al llarg del segle XX, tornen a ser perillosos, pel que sembla. A mi, de fet, no em cal anar tan lluny per a trobar boscos perillosos: el secà familiar -curull d'esclatasangs, a hores d'ara-, no és una zona segura. Sota qualsevol pedra, al costat del rimall més inesperat ens pot eixir un sacre o un aleacrà (escorpí).No és el mateix una ossa que un aleacrà, ho sé. Els ossos són més grans, i tenen més força; corren més i s'alimenten de borreguets. Però els aleacrans no estan exempts de perill, són verinosos i precisament és el fet de no veure'ls -amagats entre el fullar de pins del sotabosc- el que més m'alarma. Però per això ja sé que hi ha certs llocs on no puc anar, i altres on he d'anar en compte. I això ho sabem els caçadors de bolets, i els caçadors de pardalets.
Ací, a les comarques centrals, els caçadors -de bolets i pardalets- són la gent més sostenible que conec. Per raons pràctiques, d'acord: si no hi ha aviram, no hi ha caça. Però són responsables del manteniment de les sendes, són uns molt bons coneixedors de les muntanyes, i els primers que detecten canvis en la fauna d'un ecosistema. En tot aquest enrenou de l'ossa txeca el que crida l'atenció és percisament que un caçador haja donat el toc d'alarma. Entenc que els ramaders de la muntanya n'estiguen fins als testets; i en reintroduir l'ós al pirineu, això s'havia de tindre en compte. Però un caçador ha de ser conscient que els boscos impliquen un perill, i que qui no vol pols, senzillament no va a l'era.
Ja està tot molt esperpèntic ....
Una óssa que se sent amenaçada (en una batuda de porcs senglars) fereix el caçador en un braç. Jo... no sé si em salto algun raonament lògic, però no hi veig re d'estrany. Capturar-la? Vingavahome! Volien pols!