Carregats d’assignatures i concentrats els exàmens en uns pocs dies, la majoria d’estudiants universitaris de la meva època estudiàvem per a aprovar. És a dir, no ho fèiem per a aprendre sinó per a obtenir una nota suficient (suficient d’acord amb les expectatives de cadascú). Per això, la nostra manera d’enfocar cada assignatura depenia del tipus de prova prevista. No era el mateix preparar un examen de tipus test que un d’oral, un en què havies de respondre preguntes curtes que un en què es tractava de desenvolupar un tema en dos o tres fulls. Cada prova tenia la seva tècnica i, per això, condicionava què i com estudiàvem la matèria. En alguns casos, havíem d’afavorir la memòria a curt termini de peces breus d’informació, en altres havíem d’estructurar els conceptes en una mena d’arbre que ens permetés d’anar estirant el fil segons la pregunta efectuada… També eren diferents les tècniques de copiar. En qualsevol cas, estava clar que l’objectiu no era augmentar el nostre coneixement sinó superar l’examen.
Tot això ve a tomb per la inclinació que sentim, últimament, pels rànquings. Per la posició del nostre ensenyament segons la valoració de l’Informe PISA o de les nostres universitats en el llistat d’excel·lència mundial. Cada vegada que algú estableix un ordre d’aquests, anem a veure quina posició ocupem i, a partir d’aquí, organitzem grans debats sobre la qualitat del nostre ensenyament. Tinc la impressió que oblidem un aspecte crucial: quina mena d’examen se’ns està fent. Per a treure bona nota, cal saber quin tipus de preguntes fan i preparar-se per a un examen d’aquestes característiques i no pas d'unes altres.
El problema és que hi ha models d’avaluació que porten pel mal camí. Per posar un exemple anàleg, però d'un altre camp: si el valor de les empreses no es mesurés bàsicament per la resposta borsària als comptes de resultats trimestrals –i, per tant, els directius no se sentissin forçats a prendre decisions en funció d’aquest indicador de curta volada–, probablement l’economia no s’hauria desbocat per camins tan tenebrosos.
No dubto de la necessitat de reformar a fons el nostre sistema d’ensenyament. Del que tinc dubtes, molts seriosos dubtes, és cap a on ha d’anar aquesta reforma. I, per això, m’inquieta que la puguem arribar a fer amb el principal propòsit de millorar posicions a un rànquing.
El tipus d’examen condiciona la forma d’estudiar. El tipus de valoració dels resultats –siguin els d’uns model educatiu o els d’un sistema econòmic– condicionen les decisions que s’hi adopten. Per això, de vegades, és preferible aturar-se i, en comptes de reaccionar impremeditadament davant una determinada nota, preguntar-se si allò que valora és realment allò que importa.
Si et mires les preguntes de PISA veuràs que són preguntes que mesuren bastant la maduresa i la comprensió. Crec que quedar malament demostra bastant bé que les coses no vangens bé. Òbjectivament, si agafes les preguntes i te les mires veuràs, sense fer cap comparació, que equivocar-se demostra baix nivell.
El tema de les universitats és ben diferent. Hi ha aspctes subjectius i ben discutibles, però en aquest cas la docència no compta per a res, és la recerca.
Compte, els indicadors poden ser molt "punyeteros", poden ser una arma de doble tall.
Salut,
Pep.