És curiós, si més no, veure que vuit anys després que aparegués l'anomenat Informe Roca, i que al Lluçanès es visqués una autèntica mobilització social per reclamar la comarca, fins ara els polítics no hagin fet un pas endavant en aquest tema. La veritat, i com diu la dita, més val tard que mai. Només faltaria. Però no deixa de ser sorprenent. Fixem-nos, per exemple, que en aquest període de temps s'han fet moltes coses al Lluçanès per reclamar la comarca, la majoria des de la societat civil -com va venir a dir ahir la presidenta del Consorci estalviant-se de dir el nom de la plataforma El Lluçanès és comarca-, però entre aquestes, moltes han rebut el suport dels partits polítics -PSC, CiU, ERC, ICV-, dels ajuntaments -10 ajuntaments van aprovar un mateix dia una moció en aquest sentit- i de les candidatures municipalistes -21 de 23 l'any 2003-. O sigui que els polítics no poden dir que no ho sabien. Simplement que ells prefereixen fer el paper d'això que s'anomena l'efecte tafaner: aturar-se i mirar-s'ho, no fos cas que si fessin alguna cosa pel seu compte perdessin vots, influència de partit o projeccions personals o protagonisme.
Doncs bé, així i tot, benvinguts a la batalla per aconseguir la comarca, única via, de moment, per passar d'un Consorci a un Consell Comarcal. I és que en el seu moment ens van vendre el Consorci -primer els de CiU i després els d'ERC- com la via per assolir les nostres necessitats. Però ara s'adonen que per aquesta via sí que es poden fer coses però garanties aquesta mena d'organisme no en pot donar. Doncs ara, per la via de les necessitats econòmiques, ara sí que es volen moure per demanar el Consell Comarcal, o sigui la comarca. I amb l'estudi a la mà i la possibilitat d'un canvi en el tema organitzatiu del territori, tenim els avals tècnics per tractar el tema amb els polítics de més amunt.
Benvinguda sigui, doncs, la llum. I a veure si ara, després de tants passos, gestos i algunes promeses espectaculars, podrem avançar fins a la comarca. Potser no és el millor moment de la mobilització popular -l'acte d'ahir, en aquest sentit, va ser més aviat fluixet-. Potser tampoc ens donen totes les esperances els polítics amb més projecció si tenim en compte els discursos dels màxims representants de CiU i d'ERC al Lluçanès -ahir, el d'un semblava més una intervenció per als Jocs Florals, i el de l'altre, sempre justificant-se i fent-se perdonar i fent llistes de feina feta com si presentés currículum per a alguna medalla-.
Tot i així, potser entre tots tindrem capacitat de fer arribar fins on toqui la flama d'una voluntat i una realitat que necessita aquest reconeixement comarcal. La gent del Lluçanès hauria de poder-ho celebrar.
Doncs bé, així i tot, benvinguts a la batalla per aconseguir la comarca, única via, de moment, per passar d'un Consorci a un Consell Comarcal. I és que en el seu moment ens van vendre el Consorci -primer els de CiU i després els d'ERC- com la via per assolir les nostres necessitats. Però ara s'adonen que per aquesta via sí que es poden fer coses però garanties aquesta mena d'organisme no en pot donar. Doncs ara, per la via de les necessitats econòmiques, ara sí que es volen moure per demanar el Consell Comarcal, o sigui la comarca. I amb l'estudi a la mà i la possibilitat d'un canvi en el tema organitzatiu del territori, tenim els avals tècnics per tractar el tema amb els polítics de més amunt.
Benvinguda sigui, doncs, la llum. I a veure si ara, després de tants passos, gestos i algunes promeses espectaculars, podrem avançar fins a la comarca. Potser no és el millor moment de la mobilització popular -l'acte d'ahir, en aquest sentit, va ser més aviat fluixet-. Potser tampoc ens donen totes les esperances els polítics amb més projecció si tenim en compte els discursos dels màxims representants de CiU i d'ERC al Lluçanès -ahir, el d'un semblava més una intervenció per als Jocs Florals, i el de l'altre, sempre justificant-se i fent-se perdonar i fent llistes de feina feta com si presentés currículum per a alguna medalla-.
Tot i així, potser entre tots tindrem capacitat de fer arribar fins on toqui la flama d'una voluntat i una realitat que necessita aquest reconeixement comarcal. La gent del Lluçanès hauria de poder-ho celebrar.
Un parell de coses al teu comentari. Mai se m'havia acudit pensar en l'enveja respecte l'actual alcalde d'Olost, la veritat. No en tinc cap motiu, sincerament, però cap, cap. Com a persona, em mereix tot el respecte i com a polític hi mantinc profundes i contrastades discrepàncies. Enveja, la veritat, cap.
Sobre els discursos, sembla que llegim massa de pressa o, simplement, no llegim. Opino, que els dos discursos dels representants d'ERC i de CiU -que per això van parlar i li van treure incomprensiblement, i crec que indignament, el protagonisme a la presidenta del Consorci, que hauria de ser qui representés els polítics de la comarca -o no?-, van ser impropis de l'acte. Ni era un acte bucòlic i romàntic -que no vol dir que no hi pugui haver dosis de tot això en qualsevol acte- ni era un acte per veure qui treia més pit, qui feia més gols i qui donava lliçons de com es governa. Per tant, en el meu escrit no em referia a si s'ha fet o no res -només faltaria, oi, amic que els polítics no haguessin de fer coses? Una altra cosa és com les fan i quines fan, però si no hi són per això...-, sinó a la idoneïtat dels discursos. I crec que la manca de poble, de públic, de societat civil o com vulguis anomenar-la, és una mostra de com van les coses amb tanta jugada curta de partits i de lideratges locals. L'acte de dissabte no havia de ser una justificació d'un estudi, sinó una empenta veritable per anar endavant. La gent que hi érem, tots sense excepció, ja ens ho sabíem de què anava el document i per on van els trets. No cal que ens vulguem escoltar sempre a nosaltres mateixos. Era el moment de donar titulars de premsa atrevits, de llençar missatges renovadors i de fer sentir que alguna cosa es mou. Però la política està massa envilida i s'escolta massa a si mateixa. I és una llàstima veure que ni en prendre una iniciativa que, segons la meva opinió, ja fa temps que hauria d'haver estat engegada des de l'àmbit institucional, els polítics, aquests que en els nostres pobles ens són tan familiars i amb qui xerrem sense massa protocols, també estan tocats per aquesta malura. Simplement, una llàstima.
O sigui, que ni medalles, ni enveges, ni competències. Opinions i discrepàncies o coincidències. I amb el Frei, com amb el Vila, en tenim moltes, de discrepàncies. I seguim vivint.