El dimecres passat vint-i-cinc persones varen desaparèixer el seu escò a l'edifici de la Carrera de San Jerónimo. Hi ha tres teories que intenten explicar aquest fet excepcional. A mi, em sembla que més enllà de qualsevol hipòtesi, hi ha una qüestió clara, la de la prioritat que abansposa el socialisme a la defensa de Catalunya.
Dimecres al matí es va produir a la capital de les Espanyes un esdeveniment que, de ben segur, passarà a formar part de la història dels fenòmens paranormals. Ni més ni menys que vint-i-cinc persones varen desaparèixer de cop i volta. I, el més extraordinari es que ningú s’en va adonar. Es trobaven ben assegudes als seus escons d’un senyorial immoble de la Carrera de San Jerónimo, quan, en qüestió de pocs segons es varen fer fonedissos. No va quedar ni rastre de la seva suposada personalitat pròpia.
Els cronistes del lloc, a qui no va sorprendre tant el fet, ho intenten explicar en base a distintes teories. Pels més cinèfils, la imatge woodyalleniana d’aquell Zelig, personatge que tenia la capacitat d’adoptar la fesomia i el caràcter de la gent del seu entorn, es la clau de la desaparició: varen fer el que varen veure que feien els seus veïns d’escó, ni més ni menys.
D’altres, recorden teories més jacobines: qui mana, mana i tota la organització ha d’estar al servei del capitost, a qui, en aquests moments de tribulacions financeres i de carbasses internacionals, no se li pot fer cap lleig. Vaja, allò de tancar files!
Uns tercers, més enginyosos, han construït una estrambòtica teoria: la de la comunicació dual. La tesi consisteix en la capacitat d’emetre un doble discurs: a sis-cents quilòmetres del lloc dels fets, s’emeten tot tipus de bravates i amenaces que, fruit de la física dels mass-media no aconsegueixen ser audibles més enllà de la província de Guadalajara. Mentre que, des de la capital l’únic soroll emès es el dels aplaudiments més fervorosos cap el líder indiscutible. Prestigiosos científics ho avalen gràcies als profunds estudis realitzats gràcies a la generosa ajuda de les administracions sota la seva tutela...
En qualsevol cas, el fenomen de la desaparició dels vint-i-cinc diputats socialistes i catalans, sembla que té més a veure amb una mera qüestió de prioritats. Quin es el seu primer objectiu, la consolidació del socialisme a l’estat de la pell de brau, o la defensa dels interessos del seu país? No hi ha dubta, ni cap contradicció ja que com explicava un d’aquests vint-i-cinc desapareguts, ells es devien als seus votants, i aquests a qui havien votat , i ho havien fet amb gran entusiasme, era al seu líder carismàtic. Quina raó hi pot haver ara per no acatar disciplinadament les ordres del capitost?
Els qui, de ben a prop, varen assistir al fenomen descrit, no ens en sabíem avenir. Potser, fruit de la nostre ingenuïtat innata, no concebíem una deserció tant aparatosa. Sabíem que, de la seva actitud en depenia el futur de l’aplicació de l’Estatut i, havent estat sentint duran tot l’estiu les seves declaracions plenes de ferma contundència, ens imaginaven que no desapareixerien a l’hora de la veritat... Es clar, que nosaltres no tenim una sacrosanta ideologia per avantpossar a les nostres conviccions nacionals.
Aquest cap de setmana, reapareixeran a sis-cents quilòmetres de la capital. I, explicaran a qui els vulgui escoltar que, han aconseguit el seu gran objectiu: el seu president pot estar content. I, els catalans?
