Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la crisi financera.
Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera contra
aquest fantasma. Banquers del món, uniu-vos, que la unió fa la força.
O potser no era
així. Però d’un temps ençà, des que la crisi financera global ha ensenyat les
urpes, provocada per una mala gestió de les entitats que la regulen per cert,
sembla ser que s’han recuperat algunes consignes que semblava que ja havíem
d’haver oblidat. S’ha estès una mena de socialisme per a les elits que no han
tingut cap problema a parar la mà per rebre ajudes de l’estat a veure si poden
sanejar les seves malmeses comptabilitats. I els estats, començant pels EUA,
s’hi han abocat amb una generositat poc vista fins ara.
Ens obliguen a
socialitzar el fracàs d’aquells grans inversors, antics falcons de l’economia
per a qui tot s’hi valia, especialment després de l’ensulsiada d’allò que
coneixíem com a socialisme real de
l’Europa de l’Est. Sembla ser que la victòria incontestable del sistema
capitalista proclamada pel Francis Fukuyama a la seva Fi de la història i l’últim home (1992) ha estat una flamarada de
triomfalisme. El sistema neoliberal i neocon fa aigües i recorre a l’ajut del
pare estat que tant havien criticat.
També sembla clar
que ens convé que la crisi quedi esdentegada d’una vegada, si no és així, la
socialització de la misèria i de les seves conseqüències s’acarnissarà, encara
més, en aquells sectors més febles de la nostra societat. És a dir, tots
prendrem mal. Que ho preguntin als que cada vegada paguen més per unes
hipoteques i crèdits que van servir per comprar uns productes que cada que dia
es devaluen, mentre els interessos que han de pagar pugen cada vegada més.
De fet, molta gent
ja veu com la seva feina perilla en base a unes reestructuracions de plantilles
o deslocalitzacions d’empreses que cada dia s’estenen implacables sobre els
diferents sectors, i ens amenacen a fer créixer l’atur al mateix ritme que
davallen les borses.
I tots,
absolutament tots haurem d’esdevenir solidaris amb aquells que tenint-ho tot,
ho han malversat, perquè la nostra feina i la nostra estabilitat econòmica en
depenen. Haurem d’assistir com a espectadors a l’espectacle de la remuntada
dels seus índexs de beneficis, mentre el nostre poder adquisitiu esdevé cada
dia més anèmic.
L’èxit dels
neocons, que ja es comença a notar, és que apuntalaran el seu estatus quo,
mentre les polítiques socials quedaran bloquejades sine die. El tan proclamat
estat del benestar se n’anirà en orris perquè les caixes de l’estat s’hauran
buidat per pagar les gestions maldestres dels amos del món.
No vull ser
pessimista, però les dades no m’acompanyen. La crisi com sempre, es traduirà en
una disminució temporal dels guanys per a aquells que ja tenen molt, i en un
empobriment encara més bèstia per als que no formem part dels cercles selectes.
Ja no es podrà viure al dia, perquè les quotes dels crèdits s’enduran el fruit
del nostre treball, amb la qual cosa, la crisi, per a molts significarà la
pèrdua del mitjà de vida, de les vacances i el lleure, del vehicle, de
l’habitatge i de qualsevol miratge del que havien estat les seves coses.
Si no espavilem, i
no tenim gaire marge de maniobra en general, i encara menys en un país colonitzat
i espoliat com el nostre, aquesta ventada ens deixarà sense inversions
públiques que permetin desenvolupar els eixos bàsics de la societat del
benestar, com és el cas del sistema educatiu i la sanitat, i ens enfonsarà
encara més en un estancament econòmic molt difícil de suportar.
Potser a partir
d’aquesta barrumbada podrem treure la pols a les mig oblidades teories socials
que proposen canvis de sistema i de relacions entre les classes socials, els
països i les persones. Perdoneu-me pel fet d’haver parlat de classes socials,
una cosa tan anacrònica segons els portaveus de la modernitat. No cal que sigui
amb els motllos fracassats d’un vell socialisme real que va portar al col·lapse
mitja Europa, però sí que es plantegi un canvi real de relacions entre les
persones, les classes socials i els pobles.
Potser tornarà a
ser l’hora de parlar-ne, tant de bo, perquè si no el fantasma de la misèria
serà el que correrà pel món, mentre alguns continuaran preservant i augmentant
les seves velles fortunes i els seus privilegis arnats.
Avui tot és molt diferent. A les grans corporacions, el poder real és del gestors, no pas dels accionistes. Fa ja més de 50 anys, J.K. Galbraith va encunyar el terme de tecnoestructura. Explica que ja des de meitats dels anys 30 - ja en fa, doncs, 70 - un estudi va demostrar que la meitat de les 200 principals empreses dels Estats Units estaven en mans de llurs "managements", és a dir, de la tecnoestructura. Cap grup d'accionistes podia reunir un nombre suficient de mandats per remoure l'autoritat de directors que s'havien nomenat ells mateixos (J.K. Galbraith, El Nuevo Estado Industrial, Crítica. Grupo Grijalbo, Barcelona, 1979, pàg. 90).
A les escoles de negocis, orientades a formar gestors, l'accionista tendeix a ésser considerat un factor més, com el client, el proveïdor i el treballador.
Per tant, parlar de "fracàs d’aquells grans inversors, antics falcons de l’economia per a qui tot s’hi valia" és no entendre-hi res. Els ninotaires poden continuar dibuixant els empresaris amb barret de copa i fumant un puro, però la realitat és molt més complexa. Cal distingir els grans inversors (vg. Soros), els inversors mitjans i anònims (els gestors del teu fons de pensions), els empresaris d'empreses mitjanes i petites (la major part de les empreses catalanes), els autònoms, els quadres d'empresa, els treballadors simples, els consumidors...
L'actual crisi mostra clarament una paradoxa. Hom diu sovint, sorneguerament, que "perquè et donin un crèdit, abans has de demostrar que no el necessites". Doncs bé, ja s'ha vist què passa quan les entitats financeres no son prou estrictes en l'exigència de garanties. Per què ho van fer - per enriquir-se els gestors, sens dubte - és adjectiu; el que és substantiu és que es van donar crèdits a qui, ortodoxament, no en podien donar.
Podem omplir-no la boca amb termes grandiloqüents: gran capital, ultraliberalisme, imperialisme econòmic, aus de rapinya, etc. És un esforç en va: només acaben essent operatius els conceptes que responen a fets reals.