Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre'ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d'anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d'anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d'eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d'estudi, que les oposicions no s'estudien en un dia-. El que em resulta més curiós de tot açò és que després que una servidora passara els últims anys en una crisi contínua -una crisi voluntària i limitada al camp econòmic-, ara que la crisi es global és quan jo comence a vore la llum al final del túnel. Mire al meu voltant i crec que sóc una avançada en el temps. M'explique: des de fa menys d'una setmana m'he trobat amb persones al meu voltant comarcal que em preguntaven informació sobre magisteri, o sobre borses, o, en definitiva, la manera més ràpida de fer-se funcionari.
No parlaré de les vocacions, perquè ja he dit moltes voltes què en pense, però posar-se a estudiar sense pensar-ho un parell de voltes té un altre perill: i és el d'aturar-se a la mínima que aparega alguna cosa nova, i haver llençat els diners i el temps al fem. És absolutament legítim que algú que es veja amb poques opcions decidisca tirar pel magisteri, o per qualsevol altra diplomatura -que desapareixeran prompte, per cert-. Però una volta presa la decisió, no hi hauria d'haver volta enrere. Ara que que estic en la cua oficial d'agafar numeret per al torn de la vida laboral mire enrere i recorde la tinta que vaig suar -sobretot a Educació Física!!-. Sí, veig la llum al final del túnel. Però vaig pagar un preu -amb suor, com els de fama-. Em pregunte si des de fora això es veu.
Des de fora el que veu el personal són les vacances. Quan són a dins, molts i moltes sense vocació, veuen que hem "lluitar" cada dia amb éssers humans, més o menys diminuts, en ple procés d'aprenentatge, amb les hormones desgavellades i en poca cultura de l'esforç. També hem de barallar-nos amb les seves famílies que, gairebé, mai els hi ve bé l'hora de tutoria, en canvi sempre troben hora per anar a cal metge, a la perruqueria, a collir bolets etc... Malauradament quan ho descobreixen ja és massa tard. Però sempre els hi quedaran les vacances
Felicitats pel teu bloc
Jo també vaig pagar un preu molt alt i encara avui, no veig ni la més mínima llum al final del túnel.