El ressò que s'han fet alguns mitjans sobre les possibilitats que Barcelona sigui la seu del secretariat permanent del Procés de Barcelona:Unió per la Mediterrània (PdB:UpM), la més que probable formació d'un govern ampli i estable a Israel sota el lideratge de la centrista Tzipi Livni o l'establiment de relacions diplomàtiques entre Síria i el Líban són tres notícies que val la pena comentar.
Completarem l'anotació amb una recomanació cultural (un cicle de cinema sobre les societats mediterrànies s'està projectant aquests dies a BCN) i una altra d'acadèmica (un curs sobre les dimensions del conflicte entre Israel i Palestina, organitzat per la Fundació Solidaritat UB i Món-3).
(Hi ha més info)
Barcelona no ho tindrà fàcil
Ja ens vam fer ressò en aquesta anotació sobre la importància que Barcelona sigui escollida seu del secretariat permanent del PdB:UpM. El proper dia 4 de novembre, data de la reunió de les representacions dels ministeris d'Afers Exteriors de la UE i dels països de la riba sud, BCN pugnarà amb Malta (descartada d'entrada per la manca d'infraestructures adequades per hostatjar la seu d'un organisme tan ampli, que abraça 43 estats), Tunis i Marsella (la candidata fantasma, ja que només compta amb el suport de l'administració local) per esdevenir la seu permanent de l'organisme.
Per tant, la gran rival de BCN és Tunis, i el gran valor simbòlic de situar la seu en un país de la riba sud de la Mediterrània és un factor a favor de la ciutat nord-africana, la qual cosa també allunyaria la pretensió de "nou colonialisme" per part de la riba nord que denuncia Gaddafi. A més, Tunis compta amb el suport de Sarkozy. El fet cert, però, és que la gran enemistat entre els països del nord d'Àfrica fa molt difícil que es posin d'acord, i aquesta manca de consens beneficia moltíssim la nostra ciutat.
També cal destacar un parell de fets que obstaculitzen la candidatura de Tunis: en primer lloc, aquest estat no manté relacions diplomàtiques amb Israel, un dels socis -destacats, val a dir- del futur PdB:UpM; i, segonament, les greus mancances en matèria de drets humans i llibertats democràtiques del país nord-africà, dirigit pel president Ben Ali, no semblen avalar-ne la candidatura. Pel que sembla, el pes d'Egipte, que codirigeix a hores d'ara la institució (l'altra presidència l'ocupa França), serà cabdal.
En qualsevol cas, a manca d'estat propi, el treball de la diplomàcia espanyola haurà de ser continuat i eficaç per convèncer una majoria d'estats que es posicionin a favor de BCN. Ja va sent hora que facin bé la seva feina, perquè fins ara hem perdut totes les agències on presentàvem candidatura (seguretat alimentària, medicaments i ITER).
Abans de canviar de terç, us recomanem l'interessant article "Barcelona, capital euromediterránea", de Sami Nair, publicat a El país el passat dijous, 16 d'octubre.
Tzipi Livni, a un pas de formar govern
Ja vam avançar en aquesta anotació que aquesta dona centrista, valenta i preparada, acabaria formant govern, per afrontar la crisi econòmica i negociar la pau. De moment ha lligat un acord amb el laborisme, el Partit dels Jubilats i el Meretz, i està intentant arribar a una entesa amb els dotze diputats del Shas (ultraortodoxos sefardites) o els sis diputats del Judaïsme de la Torà. Aquests darrers han protagonitzat l'anècdota de la setmana en confessar que per a ells "no serà fàcil formar part d'un consell de ministres presidit per una dona". Vaja colla. Són els difícils equilibris a què obliga la política en una societat com la israeliana, polièdrica i fortament complexa.
Siría i el Líban estableixen relacions diplomàtiques plenes
El rais sirià, Bashar el Assad, tal com havia promès durant la cimera euromediterrània del passat juliol, ha reconegut l'estat libanès, qüestió pendent des de la independència d'ambdós països, l'any 1943. La petita república libanesa sempre ha estat considerada pels sirians com a terra de la seva propietat.
Amb aquest pas, penso que tothom hi surt guanyant: Síria surt de l'aïllament a què Occident l'ha sotmesa els darrers quatre anys, mentre al Líban, la satisfacció per part de totes les sectes religioses i polítiques era notòria.
Jo també me n'alegro, per la simpatia que tinc cap a aquest petit país de la Mediterrània oriental. D'una banda, la persona que em va ensenyar els primers signes de l'alifat (alfabet àrab) era libanesa i, de l'altra, visitant la zona vaig gaudir d'un dels millors viatges de la meva vida (en vaig parlar en aquesta anotació).
Curs sobre el conflicte entre Israel i Palestina
Una recomanació acadèmica: la Fundació Solidaritat UB i Món-3 organitzen el curs "La societat civil palestina sota l'ocupació: les dimensions del conflicte", sota la direcció de David Bondia i Toni Jiménez. El curs està obert a tots els públics i correspon a dos crèdits per a l'estudiantat de la UB. Dates: del 22 d'octubre al 5 de novembre.
Una bona oportunitat per veure bon cinema sobre l'univers euromediterrani
Encara sou a temps de veure quatre pel·lícules en el marc del clicle Noves realitats dels països mediterranis: l’islam revisitat, un cicle de pel•lícules i conferències adreçat a estudiantat universitari, institucions, ONG i professionals que vulguin conèixer els aspectes socioculturals de les societats mediterrànies, i en especial els països de cultura islàmica. El cicle està organitzat per l’IEMed i la Universitat Oberta de Catalunya, i compta amb la participació tècnica de l’Associació de Productors Independents de la Mediterrània (APIMED). Avui dimarts probablement es projectarà la pel•lícula El destino, de Yusef Chahine (França/Egipte, 1997), V.O. subtitulada en castellà.
Enllaços relacionats:
Algunes reflexions sobre el conflicte entre Palestina i Israel (I)
Algunes reflexions sobre el conflicte entre Palestina i Israel (i II)
