Sembla que durant aquests darrers mesos de l'any
les bandes de l'indie-mainstream (paraules antònimes?) de la vella Anglaterra
s'han posat les piles. Cinc de les bandes més influents i que més discos han
vengut els darrers anys tornen a l'atac. Oasis,
Travis, Kaiser Chiefs i The
Charlatans han aprofitat que s’ha acabat l'estiu per mostrar-nos els seus
nous treballs. I encara queden els Franz
Ferdinand que publiquen disc el primer mes de l'any que ve, tot i que,
gairebé segur, l'escoltarem filtrat abans que acabi aquest 2008.
Un cop escoltats els quatres discos, això és el que en penso de millor a pitjor i dividit en dos posts, els calents i els freds. Com veureu, la decepció arriba de part dels Charlatans i els Kaiser Chiefs
Travis – Ode
to J. Smith (Red Telephone Box Records , 2008)
Haig de dir que aquest disc havia de ser un post
ell sol per dos motius. Per una banda Travis
és una de les meves bandes preferides des de fa molts anys i per l'altre el meu
total desacord amb la crítica que el company Xavier Mercadé va fer sobre aquest
disc al darrer número de la revista Enderrock. Segons deia en Xavi els Travis
eren una banda que, textualment, "volien arribar fins a Radiohead però fins i tot els Coldplay els van avançar, i ara per ara
es queden per vestir sants juntament amb Keane".
Podria arribar a estar relativament d'acord amb la primera afirmació, tot i que
posar el llistó al nivell de Thom Yorke es massa inclòs per Travis. Radiohead són la banda clau per entendre la música pop de
la darrera dècada i la major influència per les bandes d'arreu després de
Nirvana. No crec que els Travis hagin
aspirat mai a tant. Però vaja, anem al tema Coldplay, que és el que
m'interessa. Penso que Coldplay no arribarà mai a ser una banda tant gran com
és Travis. Segur que Chris Martin és
més guapo que Fran Healy i emplenen sales més grans fora de la Gran Bretanya
però Travis tenen una carrera molt més regular, coherent i repleta de cançons
que Martin mai arribarà a compondre, és el cas de "Wha't does it always
rain on me", "My eyes" o "Side". "Turn" és
l'exemple de que una lletra patètica pot esdevenir millor que qualsevol
"Clocks" de torn de Coldplay. I amb els darrers àlbums de les dues
bandes ho podem observar. Sense ser aquest Ode
to J. Smith els millor disc dels Travis
ni de bon tros, és un treball digne que aporta molt més a la carrera del grup
del que ho fa l'avorrit Viva la Vida
(això sense parlar de l'anterior X&Y).
Certs eren els rumors que apuntaven que aquest nou disc dels escocesos seria més rock després d'escoltar les dues cançons que van avançar del nou disc, fet que veiem a les bones cançons que són "J. Smith", "Somothing anything", "Get up", tot i la tornada massa repetitiva, o una magnífica "Long way down" (proper senzill?). Però no només això sinó que s'apunten al folk-pop de tota la vida que tan ens agrada d'ells. Així "Last Words" és un tema grandiós on apareix aquell banjo que escoltavem a "Flowers on the window" o "Quiet free" que manté el tempo característic de Travis. "Song to self", ja acabant el disc, també podria ser senzill del grup amb una bona melodia al servei de la distorsió. Toc i final amb una balada marca de la casa com "Before you were young" que emociona i posa els pels de punta sense caure a la nyonyeria.
Oasis – Dig
Out Your Soul (Big Brother Recordings, 2008)
Haig de reconèixer que vaig deixar bastant de
banda als Oasis després d'aquell, més o menys, fallit Be Here Now de l'any 1997. Per tant, podem dir que he estat
pràcticament una dècada abandonant als germans Gallagher portat, moltes
vegades, per senzills que no m'agradaven i per crítiques ferotges cap als seus
darrers tres discos que em tiraven bastant enrera. Tot i això cal deixar clar
que amb una banda que té entre les seves referències discogràfiques dos discos
tant i tant grans com Definetly Maybe
o Morning Glory sempre cal tenir
esperança. El temps i el propi grup han ajudat a que ja no esperem que treguin
treballs com aquells, les coses han canviat i, tot i que en Noel s'afanyés a
dir que aquest Dig Out Your Soul
seria el millor disc d'Oasis des de
llavors, la desconfiança era merescuda. Per tant, cal tenir la premissa de que
ja hem aprés a jutjar als de Manchester des de l´óptica de que mai més seran la
banda que eren. Dit això, ens trobem davant un bon disc, amb altsibaixos però
amb un grapat de bones cançons de rock com aquest "Bag it up" que
obre el disc o el primer gran senzill de l'àlbum, "The shock of the
lightning". "The turning" ens torna cap aquella mescla entre els
Oasis de la primera època i els
psicodèlics influenciats pels The Stone
Roses. Influència aquesta, com la dels Beatles
(com no) està molt marcada a la primera aparició vocal de Noel, "Waiting
for the Rapture". El salt cap a la balada pop el fa en Liam, amb una
composició totalment Lennoniana i magnífica "I'm outta time" que
repeteix referències a la cançó final del disc, "Soldier on". Noel
torna a agafar les rendes a la pesada "(Get off your) High Horse".
Els moments més característics del so Manchester arriben amb To Be Where
There's Life" i sobretot "Falling Down". Per acabar una cançó
curta repetitiva i sense massa substància com "Ain't got nothing" i
una rockera "The Nature of Reality", plena de riffs guitarreros.
