En principi que els països de la UE es posin d'acord en caminar vers polítiques comunes, també en immigració i asil, és una bona notícia. El problema és que l'experiència dels darrers anys i les darreres trobades europees, és que aquest acord o pacte s'està plantejant a partir de les polítiques més restrictives que existeixen a la Unió. És l'excusa per exemple, d'acceptar una directiva del retorn que permet estades en centres de detenció de fins a 18 mesos, dient que això limita a aquells països que permetien estades superiors. Sarkozy s'ha entestat ara en el pacte i caldrà veure en què es concreta, però fa mala espina quan els textos insisteixen tant en seguretat, en fluxos, en control etc i molt poc en polítiques d'integració, en el concepte de ciutadania i en altres conceptes que serien més propis de democràcies liberals.
Hi ha clarament un decalage entre la "literatura" i la legislació sobre fronteres i fluxos i aquella que hauria d'afrontar l'estatus de persones que han decidit quedar-se a viure en els països d'acollida. Per què no s'avança en polítiques comunes de participació política, per exemple? O en recuperar el concepte de "ciutadania cívica" no lligat tant a la nacionalitat que depén encara en exclusiva dels estats? La conformació d'una UE forta i unida no crec que sigui compatible, tot i la filosofia que desprenen els documents, amb una Unió amb milers de ciutadans visquent en règim de mitja o nul.la ciutadania. Seria una paradoxa o una hipocresia massa gran perquè pogués ser suportada, fins i tot per a les esquenes més amples.
Mercè