Tinc el costum d'aplegar retalls de diari de temes que m'interessen. Un d'aquests, és la joventut. Tornant de vacances –i amb el noble propòsit d'endreçar tot allò que se'm va amuntegar abans de l'estiu– recupero quatre articles de La Vanguardia que tractaven sobre notícies recents vinculades a la joventut. Els titulars diuen: “Joven y violento”1 , “Jóvenes pasivos”2 , “Cien mil jóvenes sin oficio ni beneficio”3 i “La paga se va en cannabis”4 . Violència, passotisme, manca de perspectiva i drogues. El còctel perfecte per a la definició fàcil del jove com a amenaça per a una societat que demanda seguretat com a valor essencial.
Avanço, d'entrada, que no pretenc fer un rigorós estudi sobre els titulars que parlen de la joventut. Són retalls acumulats sense cap intenció prèvia. A més, el fet que totes les peces observades pertanyin al mateix diari, tampoc no és motiu per pensar que la resta en fa un tractament diferent. No el fa. En general, l'embolcall i l'estil de les notícies que ofereix la premsa escrita són força similars i amb poques diferències substancials entre elles. El recull d'aquests titulars en concret és fruit de l'atzar, de l'oportunitat i, segurament, de les fílies i fòbies de qui escriu, per tant, la responsabilitat de les conclusions que n'extrauré només depenen d'una opinió personal del tot refutable.
D'una primera lectura dels titulars podríem pensar que els joves ja no són allò que eren. S'han deixat abduir per aquesta crisi de valors que fa tan materialista la nostra societat. Com si els valors dels joves fossin una elecció exclusivament personal i aliena a l'entorn que els envolta. La defensa de la divisa “qualsevol temps passat fou millor”, contribueix a consolidar les opcions immobilistes en relació amb les polítiques de joventut. Veure el jove com una amenaça i no com una oportunitat, ens allibera de la responsabilitat de generar i desplegar polítiques socials diferents, originals, cares i, de vegades, poc rendibles electoralment –perquè els i les joves són molt abstencionistes–. En canvi, i com a colofó d'aquesta mirada restrictiva del fet de ser jove, el “poder gris” agraeix la tutela i el control cap a conductes –les joves– que considera agressores, incíviques, poc responsables i amenaçadores cap al seu estatus.
Llegint la lletra petita de les quatre peces, observem la complexitat del tema. Ja no són els escèptics, dissidents i apàtics joves els responsables directes d'aquesta situació. Més aviat el contrari, en són les víctimes.
Pel que fa al primer titular, l'he destacat per pretensiós; sembla que si la paga que pares i mares donen als adolescents per sufragar despeses de lleure se'n va al consum del cànnabis, potser hauríem de prohibir la paga com a política per a eradicar el consum de les drogues toves. El sil·logisme del titular ens torna a situar la culpabilitat en la darrera baula de la cadena. Les drogues són una realitat massiva entre els nostres joves. I les descobreixen ineludiblement en els ambients de lleure informal –amics i entorn–.
En el cas dels “joves passius” –segon titular i editorial del mateix dia–, aquells que se situen a la franja dels 16 als 24 anys i són expulsats del sistema sota la fal·làcia de fracàs escolar, s'hi amaga una reforma històrica de la FP
Per acabar, una d'aquelles perles que s'haurien d'estudiar a les facultats de periodisme. Coincideixo amb l'article de Xavier Bru de Sala en l'alerta que fa dels processos de desestructuració social –un dels grans mals de la nostra societat– , però en cap cas amb la justificació de la violència dels joves per qüestions estrictament biològiques i estadístiques.
L'estereotip, segons Lippmann6 , és inevitable. El nostre món de coneixença personal es redueix a la petita porció d'amistats, coneguts i territoris en el quals físicament ens desplacem. Tota la resta d'aspectes de la vida moderna i, entre ells, els grans conceptes com joventut, es configuren a partir dels missatges parcials i orientats que ens ofereix, entre d'altres, la premsa escrita. Són allò que anomenem estereotips. Tendim a simplificar el missatge per fer-lo més entenedor.
Vivim sota els efectes d'un bombardeig mediàtic que ens augura un futur negre. Les enquestes determinen que aquesta és una època de perplexitat, patim una crisi econòmica com no l'havíem viscut des de fa anys, de desorientació com a país, de canvi climàtic que ens obligarà aviat a refer els nostres hàbits... Potser els i les joves no poden nedar a contracorrent en una societat que no els comprèn, perquè ni ella mateixa sap què es pot fer per ells. Si creiem que els joves d'avui viuen un procés de decadència, distorsionem la idea essencial: el que potser és decadent, és la societat que els acull.
Notes:
1 Bru de Sala, X., "Joven y violento" La Vanguardia, 26 d'octubre de 2007, pàg. 29.
2 Editorial, "Jóvenes pasivos" La Vanguardia, 26 d'octubre de 2007.
3 Playà, J., "Tendencias" La Vanguardia, 17 de setembre de 2008.
4 Ricart, M., "Tendencias" La Vanguardia, 14 d'agost de 2008, pàg. 18 i 19.
5 http://web.lavanguardia.es/lavanguardia/docs/20080916/festudielsaltresjoves.pdf
6 Lippmann, W. (2003), La opinión pública
* article publicat a www.xarxanet.org
En tot cas, em sembla que no canviarem mai, ... és parla dels joves com un grupo aliè a la societat. A la societat global ( GLOBAL) són ( som?) majoria. La por al canvi, la por al diàleg i la impossibilitat de delegar responsabilitats o simplement capacitat de criteri ens mata. El terme jove s'està omplint d'un infantilisme que fa por. Els temps canvien...i nosaltres amb ells. Però, qui sap...la pròpia incapacitat del sistema que hem creat per tal d'assimilar les noves opcions nomès ofegarà al sistema, el deixarà sense oxígen...sí? No del tot. Tenim sort, encara tenim joves que prenen la paraula, amb o sense el beneplàcit de La Vanguardia ( entre d'altres).
salutacions!
I encara hi ha una altra reflexió que un dia vull escriure en relació al "món juvenil". Hi ha un autèntic tap generacional que es resisteix a fer el canvi "tranquil" en la majoria d'àmbits de la nostra societat. Per això, allargar artificialment la joventut -fins els 35 i fins i tot els 40- és una forma de dir..."tu ets jove i encara no estàs preparat per..."
en fi....ja ho resoldrem....
gràcies L!
Oriol
M'ha agradat moltissim.