Les dones de la neteja em fan el crit habitual: són a punt de tancar l’escola. Les 20:15! M’he entretingut amb la UOC. La sensació, la de sempre: frustrant. Encara no he agafat el ritme de treball. Sembla que ja he perdut el tren i això que no fa ni dues setmanes que va començar el curs. Replegue l’ordinador i marxe cap a casa. Un minut de vorera és suficient per arribar-hi: visc a tocar de l’escola. Cerque la clau del portal d’entre el manoll metàl·lic. És de cap redó però aquesta informació morfològica requereix d’un afegit posicional: n’hi ha dos d’iguals i són veïnes de manoll. Quina de les dos obri la porta de baix del pis d’Albaida on visc llogat? La clau redona que no queda al mig del subgrup de tres claus que em permeten d’entrar-hi. L’estratègia mnemòtica és rudimentària però infalible: he tornat a obrir al primer intent. Després de superar el primer obstacle “portàtil” inicie l’ascensió escalonada amb les claus a la mà, agafades de manera que, un cop siga dalt, em puga estalviar de repetir el mecanisme memorístic abans descrit. Supere el primer pis sense problemes. No és una qüestió de cansament però: la dificultat rau en l’amplitud de l’escala: és mínima. No és pot baixar i pujar a la vegada a no ser que t’estimes molt l’altra persona. Continue. Segon pis. L’escala, de vegades, em recorda Cortázar: Instrucciones para subir una escalera. Si no recorde malament, en un fragment del relat explica com de perilloses són les escales que no tenen una ampla superfície per recolzar-hi còmodament la planta del peu. Això és, sovint, l'origen de la gran majoria d'accidents. La meua experiència ho pot confirmar, per bé que els accidents no han passat de relliscades sense conseqüències. Tanmateix, la velocitat i la coordinació són també condicionants que cal prendre en consideració alhora d'analitzar un accident d'escala. Inicie l'ascenció del darrer pis: peu dret escaló primer-peu esquerre escaló segon; peu dret escaló tercer-peu esquerre escaló quart. De vegades, les sabates i l'escaló es posen d'acord per xisclar alhora, en un soroll que inevitablement em fa pensar amb el bàsquet. Peu dret-escaló cinquè-peu esquerre escaló setè (n'he fet dos d'un bot). Sóc a una mena de replanell on hi ha una finestra. És oberta. "Pomes torrades"; "Pomes torrades". Pomes torrades? Què hi fa un pensament com aquest al meu cap? Ràpidament detecte l'origen d'aquesta estrafolària imatge virtual: la informació que ha generat aquest pensament espontani ha estat olfactiva: fa olor de pomes torrades. L'encadenament lògic és instantani: la veïna n'estarà cuinant. Misteri resolt. L'olor, com és normal, augmenta a mesura que m'acoste al replanell on hi ha les dues portes enfrontades i separades per poc més d'un metre i mig. 2n obstacle "portàtil": ja hi sóc. El forrellat de dalt, primer -dues voltes cap a l'esquerra-; després, el de baix -dues voltes en la mateixa direcció i un "clac"-. I tot just obrir la porta, una bafarada de pomes torrades em desconcerta d'allò més. L'encadenament lògic torna a ser d'una rapidesa vertiginosa: no són pomes torrades; no és la veïna. Què passa? Deixe la porta oberta i m'endinse molt a poc a poc. Al meu cap hi ha una activitat frenètica però infructuosa: és incapaç de generar un esquema explicatiu de la situació. El pis està entelat d'un boirina que tampoc no se a què atribuir. Escolte un mínim cruixir des de la cuina. M'hi acoste amb l'extrema precaució amb la que hom s'acostaria a una fera enorme que sembla adormida però que pot despertar-se en qualsevol moment. I, temoròs, absolutament desconcertat, asome el cap per la porta oberta de la cuina: NO POT SER! El bollit que m'he escalfat per dinar porta 8 hores al foc! Encara no m'ho puc creure. Apague el foc i observe la seua devastadora acció. Amb prou feina es poden reconèixer les creïlles i les bajoquetes. Només de tocar-les es desfan: hi queda el seu esperit "cendròs". Encara perplex, m'arriba una informació sonora que -ara sí- desxifre correctament: és la veu de la veïna. El seu accent brasiler m'ajuda a identificar-la. "Oie? Está alguien? Ai, meu deus!". Vaig cap a la porta i fa un bot en veure'm. Li explique l'affair. Fa cara de pànic. Quan ha vist la porta oberta no ha gosat d'entrar-hi per por a trobar algú mort, m'ha confessat. Estava espantada. Ho entenc: porta tota la vesprada intentant d'avisar-me que alguna cosa s'està cremant dins casa meva. Haurà pensat que eren pomes torrades?
dos davanteres + una estesa = 62 a 64 cm
essent la davantera d'un màxim de 19cm i l'estesa d'un mínim de 27cm. (s'enten que per a les escales de cames rectes)
Ah! el sucarrim dels perols sol anar-se'n bollint aigua amb bicarbonat o bé lleixiu.
Salut!
Gràcies per les paraules. M'omplen d'energia. Besos grans.
Didac
Envia'ns un mail i ho parlem.
Un plaer