Em fa basarda sentir com s’omplen la boca molts amb conceptes estàtics com “la societat del coneixement”, la “R+D”, el “valor afegit”. Telepredicador repetitius de consignes ens omplen hores de tertúlies radiofòniques, àgores i articles d’opinió per garantir el seu modus vivendi, sense aportacions reals. Un percentatge molt i molt baix dels qui fan consulting tecnològic no han innovat mai. I la majoria de polítics no saben què és iniciar un projecte empresarial en el camp tecnològic, des de la base, tenint només idees i coneixement, sense diners ni padrins.En aquest país no es facilita la innovació ni l'emprenedoria, ans al contrari, es penalitza. Especialment per empreses petites, joves. Es penalitza quan els recursos públics de suport a la R+D estan emmascarats al darrera de llargs processos administratius, i que es paguen al cap de més de 12 mesos d’haver executat la despesa (com carai ho financies??). Es penalitza quan es cerca finançament públic i et demanen garanties personals, el teu pis posem per cas (si és que en tens). Es penalitza quan vols accedir a capital privat important i els criteris d’inversió estan intoxicats per la rentabilitat del totxo. Es penalitza quan es vol iniciar l’exportació i no comptes per a res perquè ets petit. Carai, per això vull (he d') anar a fora!!
Es penalitza especialment en el camp d’energies renovables quan a Catalunya l’administració ha boicotejat (i boicoteja) els projectes d’energia solar i eòlica, generant un dèfit fiscal-tarifari cap a l’estat espanyol (és a dir a sobre paguem els projectes fets a fora). Generant a més una avantatge pels nostres competidors de l’estat, inscrits en regions on l’ajut és efectiu (ajut, per cert, també pagat per nosaltres). Es penalitza a Catalunya quan només es pensa en captar un “peix gros” per tenir la foto del dia de la innaguració encara que, com ha passat, porti linies de fabricació obsoletes des d’Alemanya. Malgrat que els hagin subvencionat i al cap d’un temps marxin sense més. Malgrat que no generin valor afegit ni coneixement local. Però clar, “són alemanys” Tercermundisme!! Vergonya!! Ràbia!!
Hi ha però qui s’ho creu. Aquesta és la meva història. Bypassant l’estat de les coses, els rutinaris cercles burrocràtics, la meva experiència ha estat que també hi ha persones desvestides d’institucions públiques, universitats, empreses i prejudicis socials que veuen que cal innovar i desenvolupar i donar el suport amb el que bonament poden. Cadascuna al seu nivell i possibilitats. Familiars i amics que t’aguanten la precarietat de treballar moltíssimes hores per uns sous de misèria, gent amb recursos que creu amb equips de gent i projectes, persones de l’administració transversals que han fet del nostre projecte una història maca. La llista és llarga. Som el que ens donen. Un record especial per a tú, Teresa, ara que no hi ets.
