Acabo d'arribar de l'acte d'homenatge a Xirinacs al Palau de la Música. Ha estat molt intens, molt contundent, molt reconfortant. Veure i sentir tot el Palau ple, dempeus, cridant "independència", fa emocionar fins al sobiranista més fred i calculador. L'espectacle ha tingut altibaixos, com sempre que s'intenta barrejar música, parlaments, vídeos i altres elements difícils de conjugar. Tot i això, cal dir que no hi ha hagut cap interrupció i que no s'ha allargat més de les dues hores previstes, això vol dir que els enllaços entre unes coses i altres han estat ràpids i eficaços i que el ritme de l'espectacle no ha decaigut, fins al colofó de la Coral Sant Jordi i el públic dempeus cantant Els Segadors, després d'escoltar en silenci La Moixeranga. (N'hi ha més)
M'ha agradat molt en Reig cantant la cançó d'AL Tall "Quan el mal ve d'Almansa" amb el seu accent constantinec, m'han agradat molt els Obrint Pas en acústic; m'ha agradat en Feliu Ventura i les dues cançons melòdiques que ha cantat acompanyat d'un jove guitarrista força virtuós; no m'han agradat els xiulets a la intervenció enregistrada d'en Josep Cuní -que n'han impedit sentir més de la meitat- ni a la de Bernat Joan (per què? Perquè és un càrrec de la Generalitat?); m'ha agradat que una periodista del Grup Barnils -la Rita Marzoa-, fos una de les persones que parlàven de Xirinacs en una gravació de vídeo; m'han agradat els crits d'independència; no m'han agradat els crits de "Visca Terra Lliure" (que algú, encertadament, ha convertit en "Visca la terra lliure", quin matís més evident introdueix l'article "la"!); m'ha agradat la Maria del Mar Bonet cantant un "Què volen aquesta gent" que, tants anys després, encara fa posar la pell de gallina; m'ha agradat la intervenció de la mallorquina Rosa Calafat -no l'havia sentit mai-; no m'ha agradat la d'en Pep Guia (no podia ser una mica menys mitiner ni tant sols avui); tampoc m'ha agradat la d'en Víctor Alexandre; molt millors la de mossen Dalmau o la de l'Arcadi Oliveras, més calmades i reflexives, sense incitar tant a l'aplaudiment fàcil; apoteòsica la intervenció de l'Oriol Junqueras des del balcó del primer pis, talment com el capellà des del púlpit... En definitiva, un acte de reconeixement de la societat civil que Xirinacs mereixia. Tant de bo els nombrosos joves que omplien el palau sàpiguen guardar sempre el record de la seva lluita en la memòria.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià , sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
El web oficial d'aquest grup periodÃstic, del qual formo part activament. Allà hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Aquà trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Acabo d'arribar de l'acte d'homenatge a Xirinacs al Palau de la Música. Ha estat molt intens, molt contundent, molt reconfortant. Veure i sentir tot el Palau ple, dempeus, cridant "independència", fa emocionar fins al sobiranista més fred i calculador. L'espectacle ha tingut altibaixos, com sempre que s'intenta barrejar música, parlaments, vídeos i altres elements difícils de conjugar. Tot i això, cal dir que no hi ha hagut cap interrupció i que no s'ha allargat més de les dues hores previstes, això vol dir que els enllaços entre unes coses i altres han estat ràpids i eficaços i que el ritme de l'espectacle no ha decaigut, fins al colofó de la Coral Sant Jordi i el públic dempeus cantant Els Segadors, després d'escoltar en silenci La Moixeranga. 
