Amb les pluges, l'asfalt cedeix pas a la pressió de les aigües negres, regalant un ferum de claveguera arreu. A la residència, la recepcionista s'espolsa les mosques de sobre, jau -literalment- en un banc de fusta allargat davant el televisor, en un cobert farcit d'heures i flors. Ben protegida de la calor. Ens acostem, somriu. "Com els ha anat? Han estat per aquí?" Assentim. La pregunta és de rigor, però interessa saber els itineraris de la vora. "Poden embarcar-se al poble de davant, Casuarito, a Colòmbia, és molt bonic". Ens han assenyalat diferents destinacions per visitar i amb aquesta no hi comptàvem. A l'altra banda de riu, a 700 metres poques coses diferents esperem trobar-hi, però ho anotem. "Doncs ja hi anirem".

Es mira la televisió de reüll amb una revista a la ma. El president apareix a Venezolana de Televisión acompanyat en un debat per dos mestres i una monja. Li preguntem pel programa. "No, Aló Presidente el fan els diumenges al matí. S'hi posa a les 11 fins que acaba. Chávez parla molt" Fa un gest de sornegueria. "Poden recollir la clau a recepció", doncs ja l'anem a buscar nosaltres. Qué deuria fer el president en aquell moment? i sobretot, amb una monja? Els informatius del vespre, a La Noticia ho explica: consensuar en un debat públic quina ha de ser l'orientació educativa popular. Al programa s'hi va anunciar l'increment dels ajuts a les escoles i centres formatius de caràcter privat, així com el reconeixement de drets i prestacions laborals als docents, equiparant-los als mestres populars. “Visionar Aló Presidente": anotat a la llibreta de les coses pendents. Intuïm que no defraudarà.

No cal però esperar-se a cap diumenge per assistir a una aparició televisiva presidencial. Al mateix vespre, algunes pistes sobre la revolució bolivariana. Un auditori replet de centenars de semarretes vermelles és l'escenari televisiu per a la trobada de "las Mesas Técnicas de Agua". Hi assisteix la ministra de l'ambient, Yuvirí Ortega, i el president que saluda personalment els representants d'algunes de les més de 2000 coordinadores de treball sobre l'aigua. Expliquen que arreu del país s'han constituït grups de treball de ciutadans que han fet arribar millores i projectes locals per solventar deficiències a les seves comunitats. De caràcter prioritari és l'aigua, però tambe s'inclouen les xarxes de clavegueram, paviment, neteja de barrancs,... Amb el pas de la càmera, el públic saluda amb cartells que anuncien el seu poble i al costat de la taula presidida per alguns delegats i el mateix Chávez, un faristol. Tot, sembla tenir un toc surrealista, de concurs de Miss i Místers revolucionaris. Una festa de plató concorregut i aparicions concursals. La presència de Chávez però manté un interés notable.

La televisió pública regala una hora i mitja sense veus en off ni desconnexions publicitàries que destorbin l'esdeveniment. Tant sols apunts i faldilles situen l'emplaçament i posen títol a les intervencions. Dues càmeres agafen les dimensions de la trobada: públic i taula. Degudament cridats des de l'escenari, els representants s'acosten per presentar el barri o comunitat. Cada projecte on han participat: cost, inversió, gent que integra el grup, metodologia de treball i persones a qui s'ha beneficiat. Chávez destaca enmig d'una de les intervencions que aquell fet és la concreció del sentit d'una democràcia "protagònica": cedir la capacitat de governar a qui s'organitza des de les mateixes comunitats.

És el torn d'una representant, cridada des de la taula pel president. Puja, amb els ànims dels seus veïns, visiblement nerviosa i la presenten. "I bé, què és el que heu fet?" li pregunta Chávez que s'ha aixecat de la taula amb el micròfon. "Veurà, nosaltres tenim diferents dificultats amb el subministrament i sobretot els desaigües. Hem plantejat el projecte en dues fases i ara mateix ja està acomplerta la primera, uns sis-cents metres". Chávez es mira atònit el paper mentre amb un braç recolzat a l'espatlla de la representant li diu: "Cóm? Vostès tenen allà mil dos-cents metres de canalització d'aigua i claveguera". "No senyor" replica. "Això va ser allà el desembre de 2007", aclarint. Chávez es gira cap a la ministra: "anem a veure, Yubiri, jo vaig signar, recordo ara mateix, al consell de ministres l'adjudicació pressupostària per aquest projecte, i encara no està començat?"

A Yubirí li han tocat els nassos. Els operadors de VdT comencen a anar de bólit i un s'acosta corrent amb un micròfon per permetre que tothom escolti l'explicació. "No president, tenim enllestida la primera fase però la segona està pendent la brigada de treball que la realitzarà", s'explica la ministra. "Bé, vull per la setmana vinent l'informe sobre l'estat del projecte perquè això hauria d'estar acabat que aquesta gent té molta feina a fer" li respon. No existeixen els gestos calculats ni els apunts institucionals de torn, tampoc els papers de gabinets amb “idees força” i “argumentaris tancats”. L'espontaneïtat dels actors i protagonistes és suficient per "espiar" en l'assemblea televisada. I això sobta, endomiscats com estem a escoltar autòmates, subscrits al tòpic, estetes de corbata i portaveus de brillantina.

Una altra vegada aplaudiments quan surt d'entre el públic una altra portaveu. El president conversa de manera oberta sobre la seva municipalitat, l'escola instal·lada allà, la història del Departament, les seves places i monuments... i sembla que la interlocutora pot donar tot tipus de detalls. Amb ella Chávez s'hi abona a fer preguntes. Finalment per tancar el testimoni: "i bé, em diuen que teniu unes paraules...", conclou. "Sí, voldria dir-li a la gent que això que estem fent a les comunitats és real, ho podem tocar i a més, ens omple d'orgull sentir-nos responsables que obres tant necessàries es puguin fer. Sortim de l'anonimat, on tots érem invisibles i ara ens sentim també govern. La gent s'ha d'adonar que ells mateixos poden sortir d'aquesta situació, començant a compartir les seves preocupacions i posar-se a treballar". Una vegada a carrera feta, el discurs clou amb un aplaudiment sentit. Minven els aplaudiments i s'escolta la pregunta "i bé, a què us dediqueu, quina és la vostra feina?”, pregunta el president. "Sóc bibliotecària senyor, em vaig llicenciar en història i també voldria dir que podia haver marxat i fugir de la meva comunitat pensant que els meus estudis m'obrien portes en altres llocs. Voldria recordar-li a tothom que de manera responsable hem de transmetre els nostres coneixements i valors a la gent, treballar amb ells, i aprofitar la sort que hem tingut de poder formar-nos però ara fer-ho com a subjectes del nostre entorn".

Una reflexió semblant vam poder escoltar d'un taxista que entre embús i embús a Caracas, fullejava el codi civil que tenia dins el cotxe. Estudiava a la universitat popular descentralitzada que donava classes a 23 alumnes en les sessions universitàries a barris. Les pràctiques de curs de moment havien consistit en la reunió, discussió, preparació i tramitació amb els veïns d'un projecte de pavimentació d'un carrer i la construcció d'una residència d'avis. "Ara fan obres de la residència, passo per allà, me la miro i penso és que algun dia hauré de fer-hi cap!". Allà, la modernitat ha trencat també -com arreu de l'occident modern, progressista i fred-, la roda afectiva dels curadors naturals.