Sí, falta la cirereta del pastis. Porta el nom
de Manel i s’està retardant una
mica. Però a falta d’aquest esperat debut ja ens podem congratular tots plegats
d’un molt bon any de música en català. L’Ana
és un Koala i La Brigada són dos debuts (a banda de Manel, es clar) més que
prometedors. El d’en Roger Mas és un
altre gran disc, molt bé, també, per Guillamino
o Ix!, un altre nom a tenir en
compte. Amb el que no contava és que un bon dia de setembre em topés amb un
compacte amb el nom de Mine! escrit
en lletres petites, gairebé il·legibles.
Fa quinze dies que no paro d’escoltar el primer disc d’aquesta banda de Barcelona. És trilingüe i porta per nom Villa Antonieta (Laura R. Perkins, 2008). El cert és que em va arribar el disc perquè havia d’entrevistar-los però dues setmanes després segueix sonant sense parar, cosa no massa habitual amb la de coses que van sortint. Segons em comentaven, aquest és un projecte on hi volen dedicar la vida, fet admirable en aquests temps que corren, quan el circuit de sales és inexistent i les bandes viuen del directe. L’aposta és arriscada però desborda, sobretot, originalitat, fet que fa encara més difícil l’empresa.
El ventall de músiques que toquen els Mine! és ampli. Pop, grunge, garatge o folk. Tot enmig d’una aura ambiental misteriosa i, sovint, un pel pessimista. Per aquest motiu donen molta importància als instruments i ens deixen amb lletres curtes i extremadament metafòriques. Bona prova d’això és el primer tema del disc, “Senyor escorpí”, que inicien amb ritmes semblants als del triangle i acaben amb una melodia de piano preciosa entre pujades i baixades melacòl·liques. Quan els vaig preguntar per influències em van citar als My bloody Valantine i és nota al escoltar tant aquesta cançó com la quarta pista, “This husky wants to get high”. Però no tot va d’alts i baixos, i es que “Gates to Amstrad” ens pot recordar al pop garatgero que tant ens agrada quan el composa Rivers Cuomo. El toc folk arriba amb “Villa Antonieta”, això sí, sense convencionalismes, amb elements psicodèlics i que va agafant ritme a mesura que puja fins que apareixen els vents per completar una gran cançó.
Però l’himne del grup ha de ser, sens dubte, “Soap Opera”. Melodia enganxosa a mig temps que la deixa com la perfecte carta de presentació. Entenc que els Mine! han escollit “Fumar” com a primer senzill per la llengua en que la canten (imagino) però hauria de ser, precisament, “Soap Opera”, la seva primera referència. Un parell de temes més fluixos (entre els que incloc aquest primer single) donen pas a un bona cançó en castellà cantat a cor, “Cuéntale el final”. El disc el tanca una trista “Sense títol” i una metralleta power-pop en forma de “Whoreland”. Per acabar un tema que comença recordant a Refree, “Todo Terminó” i que acaba com només ho podia fer, amb una explosió sonora que et deixa la cara de satisfacció típica després de descobrir un gran disc.
Tot això són només lletres, una demostració de que sí, m’agrada molt el debut de Mine!. Ara falta que tothom l’escolti, i per això han penjat Villa Antonieta (que per cert, és el nom de la masia on van gravar el disc) ells mateixos al seu myspace. Per veure’ls en directe hauré d’esperar al proper 29 de novembre a les festes de Sant Andreu. D’altres amb més sort ho van fer ahor nit a Sant Cugat. Com diuen els Mine! a una de les seves lletres fetes poema, ens veurem davant les torradores.
n'han parlat abans que jo: Al darrera la nevera i l'Eclèctic Sonor
Us deixo amb una cançó que no han inclós al disc de debut
