Toquen diana a les vuit en punt. El dia encara comença a desenlleganyar-se. Al cel, les traces esvaïdes d'avions matiners. Ni rastre de núvols. Intencions de baixar a esmorzar a Capafonts. En arribar-hi, trobem El Grèvol mig tancat. La mare de la N. ens diu que ella no arribarà fins les nou. Si ens volem esperar... Com que el meu germà entra de servei a dos quarts de dotze, no podem encantar-nos. Decidim provar-ho en una altra banda.
Baixem fins a Mont-ral i allí sí que podem esmorzar. Ho fem al costat d'una taula de treballadors de carreteres de la Diputació. La fan petar davant entrepans, cerveses, tots d'uniforme amb teles fluorescents. Ben menjats, comencem la recerca. El meu germà fa de llebrer, jo només busco allà on ell em diu. Malgrat ser entre setmana, molts cotxes a l'entrada dels camins.
Fem petites parades. A La Mussara és on primer se n'han trobat de rovellons. Ens hi dirigim, però les primeres inspeccions ens donen boscos més o menys humits però nets de boletots. Mala senyal. Fem fins a tres parades. Res, els boscos no ens convencen. Saludem "Bon dia" alguns enxandallats amb el cistell buit preceptiu. Ens caldria la veu sorneguera del "Caçador de bolets".
No ens desanimem. Anem cap a La Febró. Sense haver de caminar massa, en un terrenys costerut, l'olor d'humit és un bon presagi. Al peu dels pins, hi ha boterudes hipoteques de barrufet. I sí, acotxats, amb la vista clavada a terra, destriant entre fulles i bocins d'escorça, traient el cap entre punxes de pinassa, el rovelló diu: "arrenca'm" i som aquells mariners que al vaixell de retorn a Ítaca, de cap s'hi tiraren al mar de la música de les sirenes. Tallem el nas i a la bossa, unes quantes vegades.
I fem feina. Aviat tenim la dotzeneta llarga. Sans. Làmines netes. Sense cucs ni floridures. N'hi ha un de mig pam ben bo. Estem contents. Tampoc no ens havíem proposat cap jornada gloriosa i ens donem per satisfets. Per menjar-nos-els per dinar amb una mica d'all i julivert, ja en tenim prou. Pugem cap a Prades. La diferència d'alçada condiciona. També el fet que va ploure més per allà baix.
El que trobem aquí dalt, serà de més a més. Anem a un lloc concret. És un bosc net. Pins i castanyers. Res de res. Tot massa sec. Però fins i tot jo, en aquest bosc, n'he trobat i per això no perdem les esperances. "Encara falta una setmana aquí dalt", em diu el meu germà. Se'n tornem cap a casa. Més tard, quan dinant, amb l'all i el julivert ben trinxat, tallats els bolets i passats per la paella una mica, serem els llorers i la fanfàrria dels herois victoriosos del paladar.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Quina enveja que em feu!
Que el Jordi en trobi, m'ho crec però tu també?
salut