Quan jo anava a escola, érem entre 38 i 40 alumnes a classe. Els "dictats" no els preparàvem a casa, sinó que es feien per sorpresa, fet que ens obligava a entendre què escrivíem. Els nostres pares, generalment, tenien menys formació que la nostra d'ara, i no ens podien -teòricament- ajudar com ara.
Teníem un professor que ens feia aixecar quan entrava o sortia de l'aula. I la resta, teníem la certesa que sabien el que feien i tenien vocació de fer-ho. Se'ns castigava, i no hi havia pares disposats a discutir les decisions dels mestres, sinó a fer-los costat. No hi havia pares protegint els fills de tot, exculpant-los sempre i no responsabilitzant-los mai.
No anàvem de colònies, o si, però només una vegada per curs. I no hi tenien cabuda ni jocs de risc, ni activitats de luxe.
Els nens suspeníem, i anàvem a setembre, o repetíem curs.
Quan tornàvem de l'estiu, els professors no ens dèien que marxéssim a casa en poques hores, a fi que anéssim "agafant el ritme". Començàvem el curs, i llestos. I no ens feien servir d'excusa per ser ells els qui "agafessin ritme".
No hi havia APAS, ni AMPES, hi havia reunions de pares. I si et trobaves malament, et donaven aigua del carme amb sucre. I no calia autoritzar-ho tot, sempre, per escrit.
No hi havia un oceà de sigles tècniques del que l'administració i la "comunitat educativa" han anat creant. No sé si ni tant sols hi havia una llei, o altra. I tinc la percepció que era igual. Que les escoles, totes, sabien on anàven i per què.
Ni molts pares, ni molts mestres, ni l'administració, sabem ben bé què coi fer amb l'educació. I els polítics, menys encara. Els meus, que es van equivocar cedint espais als qui consideraven que els nens havien de créixer sense limitacions ni imposicions, per no crear-los traumes. I els altres, perquè no discutien la renúncia a la competència entre alumnat, mentre enviaven els seus fills a la concertada, no fos cas, o els mantenien a la pública, sempre que fos ben semblant a la concertada pel que fa a les famílies que hi portaven criatures.
No es tracta de pressupost, com diuen. Perquè mai amb tants diners s'havia aconseguit tant poc. Però necessitaria un post més llarg, i segurament rigorós per a fer front al que vull dir.
Admeto la caricatura en part del que descric, però no deixa de tenir un punt de real. La resta, el que recordo, era exactament així. I, finalment, deixeu-me dir que no tot és un desastre, que hi ha molt bona feina a cada escola, i que, m'ho sembla, falta un model compartit de valors a transmetre.
Creo que nos encontramos ante un choque entre generaciones, contrapuestas en muchas cosas y en otras no tanto, porque, somos dos generaciones de la Democracia.
Creo que los factores económicos, sociales, y culturales revelan y dejan en paños menores el anacronismo de nuestra generación ante los problemas que nos devienen, en este caso, en la escuela y en el educando, sin olvidarnos del nuevo Curriculo y las nuevos sistemas pedagógicos.
No hay que olvidar que nuestro niños y no tan niños, hoy disponen de más medios y nuevas tecnologías, antepondiendo los derechos fundamentales que les corresponden. Ahí es donde puede haber un sesgo que hasta la fecha habia servido de nexo entre las generaciones y me explico con un ejemplo: "La letra con sangre entra"
El Superlegislador dispuso de unos derechos que más tarde el Legislador ha desarrollado y ampliado en sus garantías, cuy oefecto más inmediato ha sido la merma en el deber corrector de los padres, tutores y educadores. Hay sentencias que lo avalan.
En definitiva, que las generaciones de ahora y las futuras, como todas cuando se suceden, chocan en intereses asociados a una mutidisciplinidad de factores y condiciones, que hacen que su perspectiva tenga otra visión diferente a la nuestra, distorsionada o más clara, según quien y para qué o dónde la dirija.
Por último, me parece que la pregunta que se hace el sr. Didac: ON COI VOL ANAR A PARAR AQUEST MÓN? pienso que no debe plantearse desde este contexto porque no es a eso a lo que se refería la reflexión y disertación del sr. Falcó, creo - muy acertada, por cierto-.
El nostre mon canvia molt ràpidament i a les escoles no els hi queda més remei que adaptar-se a aquests canvis. Entenc que no és feina fàcil perquè no només s'han de canviar els continguts, sinó també les maneres de fer.
Quan veig la feina que fan els mestres dels meus fills, no puc més que treure'm el barret. I no sempre estic d'acord amb les seves decissions, però no puc negar que fan molta feina i posen moltes ganes.
No sé perquè les coses són tan complicades. Però sí tinc clar que l'administració té un cert vici intervencionista que no facilita la feina a les escoles.
En primer lloc, es desprén del teu escrit (i és un plantejament molt recurrent; vull dir que l'he escoltat moltes vegades) que abans, no tenieu d'això no tenieu d'allò i, malgrat tot, molt bé: l'escola i els mestres savien on anaven. Em sembla un raonament si més no qüestionable. Abans, tu (alumne) callaves, i el mestre parlava. I ahí s'acabava la interacció a l'aula. És això una millor educació? És això saber on vas? Potser sí, però eixe autoritarisme a mi, personalment, no m'agrada on va. Educar és molt més complex que tot això.
Entenc la teua indignació per segons quines pràctiques però deixa'm dir-te que això que dius del dictat es el primer cop que ho escolte. De totes maneres, jo aniré més enllà: a mi no m'agraden els dictats. crec que hi ha altres maneres (molt més divertides i significatives) de promoure i treballar l'expressió escrita a l'aula. T'ho dic perquè allò que fa un mestre d'una escola no es traslladable a allò que es fa en una d'altra. Amb els mestres passa com amb qualsevol professió. Però -en sóc conscient- les conseqüències són nefastes perquè les han de patir els infants.
I per últim: on va l'escola? On coi anem? És una bona pregunta. I, evidentment, com totes les bones preguntes, no té una resposta definitiva ni concreta: és a dir, no té resposta. On anem? No ho se. Ara: no és just culpar a l'escola dels deficients resultats educatius de l'alumnat. I els pares? I la tele? I tot plegat? En el fons, la pregunta que et fas (ON COI VOL ANAR A PARAR L'ESCOLA?) és fàcilment traslladable al món on vivim i més ara amb el caos financer i global que se'ns ve a sobre: ON COI VOL ANAR A PARAR AQUEST MÓN?
Disculpa l'extensió!
Ciertamente, Didac; tu post es el de un profesional -de hoy- en la enseñanza...Tu desconcierto final, también...Y es totalmente comprensible.
Verás: La reflexión que -creo- Ferrán nos hace; pasa por remarcar la importancia (en ocasiones excesiva y en otras nó.) Que a la figura del maestro, se le otorgó,en tiempos...El maestro era/fué una institución básica. Primordial. Hoy; nó lo és...¿La conclusión.?...Pués -la experencia nos lo está demostrando- O séa: Nada alagüeña...Hemos transformado la figura del profesor en un"amigo" para el alumno que está ahí para "conseguir enseñar,divirtiendo"...Y que cuando no lo consigue, generalmente, por causas ajenas y atribuibles -con claridad- a una deficiente interacción alumno-familia. Cuando no lo consigue -digo- repercutimos una responsabilidad excesiva: Primero; en el sistema y luego, en la própia figura del educador de turno...El cual -tú lo debes saber- dispone de muy pocas alternativas, emcaminadas a respaldarle,en la medida en que se debiera...
El sistema -por supuesto- es deficiente. Los recursos que se le destinan, también. Pero...¿Y la potenciación de la figura del maestro de acuerdo con su posición,capital,en la formación del alumno.? ...¿En qué lugar de las deficiencias existentes,en la actualidad,la deberíamos situar.?...