pepmontes |
dimarts, 7 d'octubre de 2008 | 15:48h
Alguna cosa hi ha de fons que ningú no sap o no vol explicar. La unitat dels grans partits catalans per defensar un finançament just està tensant totes les seves costures internes, però de moment resisteix. És curiós observar que els interessos partidistes del PSC i CiU, en principi contraposats i excloents entre si, acaben portant els seus líders a adoptar les mateixes decisions. Això vol dir que cap dels dos grups confia en una victòira total en la batalla frontal contra l'altre, de manera que busquen consolidar posicions i aconseguir petits avanços davant l'opinó pública. Les seves tàctiques comunes porten camí de ser una cosa més estructural que conjuntural. D'aquí a cinquanta anys, els historiadors remarcaran com a dates i fets de referència la defensa conjunta d'un mateix Estatut i el front comú per fer un salt endavant en el finançament autonòmic. Per molt dures i aparentment traumàtiques que avui ens semblin les picabaralles i crisis polítiques produïdes durant els dos anys que van d'un fet a l'altre, quedaran probablement explicades amb un parell de ratlles de manual. Encara que les sensibilitats i les antipaties personals ho facin difícil, algú haurà de començar a explicar que el PSC i CiU s'assemblen més del que ells mateixos voldrien, i que tanta tàctica compartida probablement acabarà redundant en una estratègia a mitjà i a llarg termini, també comuna. I no veig que ningú estigui fent aquesta reflexió en veu alta.
(Publicat a El Punt el 07/10/08)
(Publicat a El Punt el 07/10/08)
