Algunes de les persones de qui es parlava a casa i s'explicaven històries quan jo era xicoteta, així, convertits en personatges, formen part de la meua infància de la mateixa manera que les set cabretes i el llop que se les va menjar. Un dels meus preferits era un encantista que es deia el rei del betum. Es deia així perquè havia fet diners amb una partida molt gran de betum. Explicaven que era molt simpàtic i explicava històries divertides als nens. Sempre anava molt mudat però molt brut i menjava fins i tot els ous ferrats amb guants blancs (bruts). La meua història preferida del rei del betum que em feia explicar sovint era la d'una vegada que estava dinant a un lloc molt fi de Barcelona i unes senyoretes d'una taula veïna estaven mirant-lo malament i remugant pel seu aspecte i potser per com menjava. Ell se'n va adonar i quan li van traure la fruita, les va deixar boca-badades pelant amb tota delicadesa i elegància i amb forquilla i ganivet la taronja. Quan va acabar de pelar-la, i amb les senyoretes més boca-badades encara, sense cap delicadesa i sense coberts, va agafar la pell i se la va menjar.
Apunta, apunta ... No saps l'enveja que em fas, llàstima que no faci part del meu imaginari. Però no me'n puc servir, seria trampa. És un híbrid entre en Martí de les Perdius i les al·lotes que anaven a les monges franceses del Pont d'Inca (allà on varen posar en Verga -Joan March, el financer- quan era petit, als 7 anys, en morir la seva mare). Els que escrivim novel·les de personatges ara estam un poc freturosos, perquè tothom sembla fet amb un compàs, i els que no, els duen a aplicar-los una tanda d'electro-shocks. Amb el Rei del Betum, si fossis Italo Calvino, hi podries escriure, no una novel·la: tota una literatura. No he pensat a dir que les alumnes del Pont d'Inca no sempre aprenien de llegiriescriure (en Verga mai no en va aprendre, segons una crònica necrològica apareguda a The New York Times. No hi va aprendre res, perquè de números ell ja en sabia abans d'arribar-hi) però pelaven les taronges amb coberts que era una cosa fina i de veure...
per confegir les batallades del seu batec difús, fent part de la pressió osmòtica de tot allò que es dirimeix en els fluids del teu plasma. Tu l'havies sospirat. Els seus guants empeloïts t'havien fet considerar, amb tendresa, que sota els ponts de les autopistes hi ha una aristocràcia de l'ànima que habita amb dignitat castells centellejants amb el llustre dels estels ...
Amb el Rei del Betum, si fossis Italo Calvino, hi podries escriure, no una novel·la: tota una literatura.
No he pensat a dir que les alumnes del Pont d'Inca no sempre aprenien de llegiriescriure (en Verga mai no en va aprendre, segons una crònica necrològica apareguda a The New York Times. No hi va aprendre res, perquè de números ell ja en sabia abans d'arribar-hi) però pelaven les taronges amb coberts que era una cosa fina i de veure...