Tots sabeu, si seguiu o seguieu el bloc, que des del mes de setembre he donat un tomb a la meva vida laboral que ha suposat també un tomb personal i m'ha portat a allunyar-me del meu Sant Quintí tant citat i estimat. Això ha comportat un agafar distància que crec que no és gens dolenta i que ajuda a canviar la perspectiva de tot plegat. T'adones que coses que fins ara s'havien convertit en pel·lícules excessives no tenen cap importància, que gent que t'aprecies et ve de gust veure i que d'altre gent no t'importa gaire no tenir-la present, no veure-la i no saber-ne. Suposo que això és agafar aquesta distància. També que de cop i volta un lloc que et semblava llunyà, desconegut, misteriós es converteix en 'casa teva', la teva zona d'influència, el teu món.
Vaig tenir una conversa l'altre dia amb un altre 'exiliat' que m'explicava amb demència com de bé li anava la vida i com de superior se sentia a la resta. Em va preocupar i em va molestar. Espero que com em va dir un amic no canviï. Tinc clar que canviarem, tots canviem quan creixem, quan augmentem els referents, quan ens n'adonem que les perspectives, objectius i elements vitals canvien. PErò també, que esperem no oblidar qui som, d'on venim i buscr cap on anem per millorar personalment, no per sentir-nos superiors a res ni ningú. Em vaig espantar amb aquell personatge. Agafem distància de Sant Quintí, tenim distància -física- amb els amics d'aquí, però sobretot espero que agafi distància amb segons quines persones.
Esta be agafar distancia. És una manera de d'adonar-se del que realment és important i el que no ho és tant. Però no agafis massa distancia a veure si t'oblidaràs de la gent que has deixat a Catalunya.