MARTÍN, Miquel: Dictadors de butxaca. Premsa d’Osona, S.A. Premi Literari Jaume Maspons i Safont 2007(Clica l'opció "Vull llegir la resta de l'article" per veure la ressenya)
No sóc gens donada a les citacions. Tal vegada perquè mai no em vénen al cap les paraules d’altri. Però potser perquè no fa gaires dies vaig llegir un article del Jaume Cabré, avui m’atreviré a encetar aquesta breu ressenya amb una de les idees que ell plantejava en aquell escrit. El Jaume Cabré comentava que tot escriptor, amb la tria de les primeres paraules d’una novel·la (i jo m’atreviria a dir que no són només el primers mots, sinó les primeres pàgines), estableix el que serà el contracte amb el lector, aquell pacte segellat en la intimitat de la lectura on l’autor ja et prepara per a la història que vindrà. I no és gratuït que ara esmenti aquest concepte, perquè amb l’inici de la lectura de Dictadors de butxaca m’he sentit una mica estafada (sensació que, ja aviso a priori, s’ha diluït totalment a mesura que avançava en la lectura).
En el primer capítol, titulat “Pròleg (per dir-ne d’alguna manera)”, la Reparada, que és la protagonista que guiarà el llibre, ens parla a bastament de les llistes, de la immensa necessitat que de vegades (o ben sovint) sentim les persones de fer llistes de totes les coses: el que ens agrada, el que ens desagrada, el que tenim pendent de fer, el que ja hem acabat... També ens adverteix que l’exemplar que tenim entre les mans no és la clàssica narració amb allò de l’inici, el nus i el desenllaç. I tot seguit ens ho aclareix: primer parlarà d’ella mateixa (la Reparada), després exposarà una recopilació dels millors o pitjors moments de la seva vida, i per acabar ens obsequiarà amb unes reflexions basades en els capítols anteriors.
I aquí és on penso que l’autor ens enreda una mica. Perquè tal com descriu la dèria que tenim vers les llistes, tal com ens detalla l’estructura del llibre, i tal com trobarem després el primer cas pràctic de la recopilació esmentada (una meravellosa recreació de la seva excap, una dona dèspota, negligent, incapacitada intel·lectualment per al càrrec, a qui ens presenta sota el precís títol de “La natura crea monstres”), hom pressuposa que a continuació vindrà un nou capítol, independent de l’anterior, en el qual la Reparada ens mostrarà la seva fina ironia vers el següent element de la llista que ha decidit compartir amb nosaltres, els lectors. I això no és així.
El que pretenc dir és que sí que existeix una continuïtat argumental, un fil que es va teixint amb mestria des de la presentació que fa d’ella mateixa la Reparada, fins a aquelles reflexions que ens anunciava en el pròleg. I al llarg d’aquesta xarxa hi van desfilant diversos personatges, o bé se’ns descriuen situacions que de vegades freguen el qualificatiu d’esperpèntiques però que, i això és el millor de tot, no ens costa gens de creure-les perquè ens identifiquem amb les paraules de la narradora. I aquesta és la clau del llibre, per al meu gust, i el gran valor de Miquel Martín: que tot s’esdevé com a la mateixa vida.
Insisteixo, per si el lleu “però” de l’inici de la ressenya pot donar peu a dubtes: Dictadors de butxaca és un llibre intel·ligent, farcit d’humor educat, amb una ironia esmolada que et manté ben despert al llarg de la lectura. Un llibre que no se’t cau de les mans i que et fa passar una bona estona entre lletres i somriures.
Un llibre altament recomanable, com aquest bloc.
Enhorabona a Miquel Martín i a Sílvia Romero.
Salutacions
Fins aviat,
Sílvia Romero