Fins ara, les acusacions que s'havien fet que la polícia nacional espanyola
i la guàrdia civil usaven mètodes diguem-ne "pre-democràtics", a més de les
clàsssiques intimidacions falangistes tipus "háblame
en cristiano", no havien alçat gaire pols ni remolí en els mitjans de
comunicació espanyols. Així doncs, per moltes denúncies que posaren en entredit
la feble textura democràtica de "las
fuerzas de orden público" callaven i no s'hi posaven. I la justícia espanyola hi ha actuat també en connivència tirant la terra
necessària sobre les cagades de las
"fuerzas del orden".Els guàrdies
civils del cas Roquetes de Mar són al carrer, i encara hem hagut d'escoltar
veus, veus fins i tot polítiques, denunciant una conxorxa "judeo-masónica"contra
l'honorabilitat del cos "benemérito". A
l'estat Espanyol, les denúncies per tortures i maltractaments sempre han acabat rebregades en la paperera.Mireu, com ara, l'insigne
Juez Garzón, que sistemàticament s'ha passat per la profunditat de la regata totes
les denúncies per maltractaments i tortures que han passat per la seua taula. I
encara hi van haver intel·lectuals i polítics demòcratres espanyols (oximoron: demòcrata espanyol) que
demanaven per a ell el Premi Nobel de la Pau (!!!!). [continua...]
En el cas de Roquetes de Mar potser hi hagut més rebombori -aparent, si més
no- perquè la víctima no era cap "nacionalista-separatista", ni anarquista ni
activista antiglobalització.L'han mort
sense mòbil polític. Això no lleva que la víctima siga menys víctima que
qualsevol altra. Però en aquest cas, per les raons que siguen, la premsa
majoritària i oficial s'ha mogut a reclamar responsabilitats. O han fet com si
les reclamaren. Vull dir: ara sembla que estiguen movent molt de soroll, però a
hores d'ara ja deuen estar tots cagant cap a dins de nou. Això podíem fer,
tirar pedres contra la pròpia teulada! Així doncs, d'ací a no res, tot s'haurà
calmat. Tot el que ara hem vist és una típica arrancada de rossí, i la parada
de burro no trigarem gens a veure-la també. La paraula que acabarà
imposant-s'hi, com sempre, és IMPUNITAT.
Ho raonava Vicent Partal en un dels seus darrers mails, i paga la pena
recordar el cas del xaval de Xàtiva i tants altres casos esdevinguts
darrerament arreu dels Països Catalans del tema clàssic "háblame en cristiano", o la malatissa persecució a què sotmeten les matrícules CAT. Fa trenta anys que va morir el gos, però com que no van posar les
pertinents vacunes quan calia, la ràbia s'ha mantingut fins i tot entre la
gossava nova. La policia nacional i la guàrdia civil, tant la vella guàrdia com
els jóvens cadells, pensen igual, actuen igual, que si fórem a l'endemà del
20-N-1975. ¿Quina instrucció moral i política reben aquesta gent a les seues
acadèmies de formació si acaben posant-se el pardalot franquista en la culata i
fent-ne ostentació? Quina transició "democràtica" hi ha hagut doncs? En
realitat, no hi ha hagut cap transició cap a la democràcia. Hi ha hagut
franquisme i un llarg postfranquisme amb postfranquistes de diferent
intensitat: UCD, PSOE o la rebrotada forta del PP. Entre 1939 i 2005 no ens
eixit gens de la línia contínua de l'España
Una, Grande y Libre. Espanyols demòcrates? Quan les cabres faran llana...
Nota: Oximoron: Contradicció excloent entre el significat de dues
paraules que, en el text, estan en contacte. [alegres plors; foscor clara].
Farà tres anys.. i que no en siguen quatre, vaig anar amb nocturnitat al Col.legí Teodoro Llorente acompanyat d'uns amics i tirarem uns ous plens de pintura verda que deixaren les taques que es veuen en la foto. M'agradaria tindre eixa foto de record.. Cucarella saps d'on puc traur-la??
Des de els les primeries dels temps, segons van evolucionant les cultures i els descobriments hi ha hagut interpretacions diferents dels origens i genesis de la humanitat. Per que les humanitats no són una ciència exacta, i estàn subjectes a un punt vista particular que pot ser o no comunmen acceptat. Fins i tot, conforme avança un descobriment arqueologic trenca amb la teoria darrera. O sobre una qüestió actual hi ha diferents interpretacions. El que vol dir que el fet que la paraula Països Catalans no estiga aceptada i consensuada politicament vol dir que no es valida pel País Valencià i per tant resta mutilada per si mateixa que actua de forma negativa. Per tant, el Països Catalans és una paraula pobra i negativa al País.
Els Països Catalans no són una paraula, són un projecte polític basat en la llibertat, en la democràcia i en la recuperació nacial, cultural i lingüística del territoris que abasten des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l'Alguer. Que els polítics espanyols hagen "consensuat" la proscripció dels Països Catalans és natural, si ells han de garantir que continuen les condicions d'espoliació econòmica i extermini lingüístic "por el justo derecho de conquista". La qüestió, aleshores, és si estàs amb l'Espanya del "justo derecho de conquista", del castellà per imposició i de las "leyes de Castilla tan loables en todo el universo", o estàs amb els Països Catalans lliures, democràtics i en català. No són paraules: són conceptes. I la història diu quins són els conceptes que han acompanyat cada nació. Espanya té un vocabulari que inclou termes com "Santa Inquisición, alzamiento, pronunciamiento, golpe de estado, derecho de conquista, Movimiento Nacional, Ejército Nacional, Nacional-catolicismo..." I els Països Catalans sempre han estat en la boca, en el pensament i les aspiracions de gent que lluitava contra les dictadures espanyoles, i creien en conceptes, que no en paraules, com democràcia, llibertat, solidaritat, cultura...
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Els Països Catalans no són una paraula, són un projecte polític basat en la llibertat, en la democràcia i en la recuperació nacial, cultural i lingüística del territoris que abasten des de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l'Alguer. Que els polítics espanyols hagen "consensuat" la proscripció dels Països Catalans és natural, si ells han de garantir que continuen les condicions d'espoliació econòmica i extermini lingüístic "por el justo derecho de conquista". La qüestió, aleshores, és si estàs amb l'Espanya del "justo derecho de conquista", del castellà per imposició i de las "leyes de Castilla tan loables en todo el universo", o estàs amb els Països Catalans lliures, democràtics i en català. No són paraules: són conceptes. I la història diu quins són els conceptes que han acompanyat cada nació. Espanya té un vocabulari que inclou termes com "Santa Inquisición, alzamiento, pronunciamiento, golpe de estado, derecho de conquista, Movimiento Nacional, Ejército Nacional, Nacional-catolicismo..." I els Països Catalans sempre han estat en la boca, en el pensament i les aspiracions de gent que lluitava contra les dictadures espanyoles, i creien en conceptes, que no en paraules, com democràcia, llibertat, solidaritat, cultura...