El dia 9 de juliol de 2008 la Generalitat de Catalunya va publicar el seu informe sobre les balances fiscals que reconeixia un dèficit fiscal de 16.735 milions d'euros, el 9,8% del P.I.B. L'any 2005. El dia 17 de juliol del mateix any el Govern Espanyol va publicar les seves balances fiscals per l'any 2005, on reconeixia que les Illes Balears tenien un dèficit de 3.191 milions d'euros, el 14,20% del PIB i el País Valencià 5.575 milions d'euros, el 6,40%. Aquest nivell de desequilibri fiscal no es dona a cap altre estat del món. Les conseqüències per l'economia i l'Estat del Benestar catalans han estat i són enormes, no només per al nivell de vida dels ciutadans actuals, sinó també per les futures generacions. La crisi actual, que ha començat amb problemes financers, però és estructural, encara agreujarà més els efectes de l'espoli fiscal.
La gran excusa de l'actual direcció d'ERC per no fer pública una posició pròpia ha estat la unitat dels partits catalans davant del Govern de Madrid. Es repeteix una i altra vegada que és la única força negociadora de la que disposem. Aquesta és una gran fal·làcia. Catalunya només va tenir força negociadora quan l'Estat Espanyol necessitava que el poble català legitimés la reforma constitucional del Regne d'Espanya restaurat per Franco l'any 1946. Després el Govern espanyol s'ha mofat d'una unitat fràgil que mai ha qüestionat el nou ordre; que mai s'ha dotat d'una estratègia a llarg termini. El Govern Espanyol sap que el front català és un moviment tàctic, un posicionament de cara a les properes eleccions, que no té cap solidesa perquè el PSC mai trencarà la disciplina de vot a les Corts Espanyoles.
A curt termini l'únic argument de força real que pot disminuir la prepotència del Govern Espanyol és saber que un sistema de finançament que no rebaixi substancialment l'espoli fiscal implicarà eleccions anticipades a Catalunya. D'aquesta manera serien els electors els que jutjarien els resultats obtinguts; de passada també valorarien l'actuació de Zapatero davant la crisi econòmica. Enfrontar el PSC-PSOE amb l'escrutini de les urnes atorgaria al poble català molta més força que un front català que no té per definició unitat d'acció a Madrid. A llarg termini només el creixement social i electoral de l'independentisme conseqüent, acostant-se a la majoria social, pot fer canviar l'Estat Espanyol. Aleshores les concessions serien la única manera de promocionar els partits constitucionalistes. Per tant només la consolidació de l'alternativa de la República Catalana enfront del Regne d'Espanya ens donarà força.
Amb els resultats del darrer Congrés l'actual direcció d'ERC està legitimada per continuar desapareguts en les negociacions del finançament i per mantenir com a prioritat màxima la continuïtat del tripartit. Però haurien de ser conscients que si donen suport, per activa o per passiva, a un acord de finançament que perpetuï l'espoli fiscal la pèrdua de confiança dels electors serà brutal. Pel que sembla aquests dirigents estan convençuts que el suport electoral d'Esquerra té un sòl, per sota del qual no pot baixar. Segurament és veritat, però aquest nivell es va situar al voltant dels 100.000 vots l'any 1986.
En aquesta situació denunciar que no es marquen les línies vermelles acordades després del Congrés no és qüestionar els resultats congressuals. És complir el deure d'advertir dels perills d'avant posar el manteniment del Govern d'Entesa a la defensa d'un bon model de finançament. Reemprendre la denúncia d'un espoli fiscal del 10% del P.I.B., que té conseqüències més greus en temps de crisi que en temps d'expansió, és donar força al poble català i contribuir a redreçar ERC. Denunciar que l'Estat Espanyol no compleix les seves pròpies lleis i que interpreta l'Estatut que és per naturalesa un pacte de manera unilateral i amb prepotència és redreçar l'independentisme. Denunciar els socialistes catalans si no defensen ara els mateixos criteris que van defensar davant el poble català quan van demanar-li el “si” al referèndum de l'Estatut és fer pedagogia política. Retornar a les denúncies és l'únic camí que pot tallar la sagnia de vots que elecció darrera elecció ha patit ERC seguint la teoria de la “pluja fina”
Josep Pinyol i Balasch
