Antonio Salas és el nom amb el que firma un anònim periodista d'investigació que va aconseguir infiltrar-se fins als llocs més freds i més foscos del moviment neonazi espanyol. Aquest llibre és el resultat de la seva infiltració durant quasi un any.The might of Rome - B. S. O. Gladiator, de Hans Zimmer i Lisa Gerrard
Com va arribar el llibre a les meves mans ja va ser una mena d'introducció a la petita paranoia que he viscut durant els darrers dies. Vaig comprar-li a una persona a través de la pàgina d'anuncis Loquo a un preu molt raonable, quedant a un punt de Barcelona per fer efectiva la transacció. D'això fa poc més d'una setmana.
Diario de un skin, un topo en el movimiento neonazi español (també editat en català) és un llibre que explica en primera persona les vivències d'un periodista expert en infiltrar-se en moviments i grups força tancats a la llum pública. El periodista ens explica com i perquè va decidir investigar d'aquesta manera aquest moviment tan recelós i barrat a la societat. Com tothom li va desaconsellar que es fiqués dins d'un grup d'aquests pel risc extrem a que s'exposava. I com després d'un llarg procés de documentació, preparació i metamorfosi actoral, ho va aconseguir.
Mica en mica, capitol a capitol, el periodista, ja vivint les 24 hores del dia com un skinhead nacionalsocialista (NS) i equipat amb una camara oculta, descobreix els engranatges i els poderosos lligams que hi ha entre els nombrosos grups d'ideologia feixista i neonazi, així com amb molts equips de futbol i partits polítics d'exrema dreta. És el cas de la penya Ultrassur, els rabiosos seguidors skinheads del Real Madrid, que reben clandestinament ajuts per part de la directiva del club. O dels Brigadas Blanquiazules, els seguidors del RCD Espanyol, que aglutinen una part molt nombrosa dels skinheads neonazis de Barcelona i voltants.
El periodista s'infiltra fins a tal punt en l'entramat d'aquest moviment que arriba a moure's per tota Espanya, i fins i tot arreu del món, sota la personalitat de Tiger88. Amb uns contactes i un recolzament (que s'ha guanyat prèviament a pols) prou importants dins del moviment, que li serveixen de targeta de presentació prou segura com per aconseguir entrevistar als ideòlegs del neonazisme més reacis a concedir entrevistes, com és el cas, per exemple, del xilè Miguel Serrano. També s'endinsa en els bars (caus) més autènticament neonazis d'Espanya, i explica quines son les seves emocions en cada moment. Com l'envaeix la por a ser descobert i com se sent quan ell i els seus nous "camarades" infonen la por a la gent del carrer quan es mouen en grup amb la seva estètica de cap rapat. Com son les relacions entre les diferents faccions d'skinheads (hammerskins, B&H, kkk...) i quins son els seus lligams amb la centredreta espanyola. En un dels capitols s'aprofundeix en el misteriós i encara més tancat món de les skingirls (les noies skins) que, de passada, és un dels capitols en el quals es parla més clarament de les tesis feixistes, racistes i paganes del nacionalsocialisme ari. Unes tesis que promouen la supremacia de la raça aria indoeuropea sota paraules plenes de romanticisme i valors.
El llibre explica l'aparició i l'evolució dels moviements skin arreu del món i com la música ska, rac i oi, fa la funció propagandistica ideal per la difusió d'aquestes idees. Una música i unes bandes que son presents en tot el llibre. I uns moviments que evolucionen i en certa manera s'adapten a cada societat, amb les seves escisions i divisions. I també s'explica com en els inicis, el moviement skinhead va dividir-se en dos grups majoritaris; els d'ideologia feixista (NS) i els antifeixistes (antifas o SHARP).
Durant la lectura del llibre no vaig parar de veure skinheads arreu. Allà on anava veia skins o casuals (skins de paisà i el cabell una mica més llarg). I ja fos al tren, a un bar o pel carrer, estava més tens del normal. Com si de sobte se m'hagués revelat un món més violent i agressiu pel qual jo m'hi havia estat moevent a diàri.
L'autor explica que el motiu del final de la seva investigació va ser la traïció d'un alt càrrec de la policia, que el va delatar als Ultrassur, amb els quals havia quedat com quasi cada dia, per anar a fer-ne de les seves. I com la trucada a temps d'un altre policia el va alertar del perill.
Crec que és un llibre molt recomanable per a qui estigui interessat sociològicament en aquests moviments, en els partits d'ultradreta i en el funcionament de les tribus suburbanes de les quals només se'n coneix la petita part que decideixen mostrar. Però és també un llibre contraindicat a gent que s'exaspera facilment i que no sap encaixar segons quines noticies. No apte per a aquells que diuen ulls que no veuen, cor que no sent.
En fi. Preneu-vos-el amb calma, si decidiu llegir-lo. Fins la propera.
Diario de un skin, un topo en el movimiento neonazi español (també editat en català) és un llibre que explica en primera persona les vivències d'un periodista expert en infiltrar-se en moviments i grups força tancats a la llum pública. El periodista ens explica com i perquè va decidir investigar d'aquesta manera aquest moviment tan recelós i barrat a la societat. Com tothom li va desaconsellar que es fiqués dins d'un grup d'aquests pel risc extrem a que s'exposava. I com després d'un llarg procés de documentació, preparació i metamorfosi actoral, ho va aconseguir.
Mica en mica, capitol a capitol, el periodista, ja vivint les 24 hores del dia com un skinhead nacionalsocialista (NS) i equipat amb una camara oculta, descobreix els engranatges i els poderosos lligams que hi ha entre els nombrosos grups d'ideologia feixista i neonazi, així com amb molts equips de futbol i partits polítics d'exrema dreta. És el cas de la penya Ultrassur, els rabiosos seguidors skinheads del Real Madrid, que reben clandestinament ajuts per part de la directiva del club. O dels Brigadas Blanquiazules, els seguidors del RCD Espanyol, que aglutinen una part molt nombrosa dels skinheads neonazis de Barcelona i voltants.
El periodista s'infiltra fins a tal punt en l'entramat d'aquest moviment que arriba a moure's per tota Espanya, i fins i tot arreu del món, sota la personalitat de Tiger88. Amb uns contactes i un recolzament (que s'ha guanyat prèviament a pols) prou importants dins del moviment, que li serveixen de targeta de presentació prou segura com per aconseguir entrevistar als ideòlegs del neonazisme més reacis a concedir entrevistes, com és el cas, per exemple, del xilè Miguel Serrano. També s'endinsa en els bars (caus) més autènticament neonazis d'Espanya, i explica quines son les seves emocions en cada moment. Com l'envaeix la por a ser descobert i com se sent quan ell i els seus nous "camarades" infonen la por a la gent del carrer quan es mouen en grup amb la seva estètica de cap rapat. Com son les relacions entre les diferents faccions d'skinheads (hammerskins, B&H, kkk...) i quins son els seus lligams amb la centredreta espanyola. En un dels capitols s'aprofundeix en el misteriós i encara més tancat món de les skingirls (les noies skins) que, de passada, és un dels capitols en el quals es parla més clarament de les tesis feixistes, racistes i paganes del nacionalsocialisme ari. Unes tesis que promouen la supremacia de la raça aria indoeuropea sota paraules plenes de romanticisme i valors.
El llibre explica l'aparició i l'evolució dels moviements skin arreu del món i com la música ska, rac i oi, fa la funció propagandistica ideal per la difusió d'aquestes idees. Una música i unes bandes que son presents en tot el llibre. I uns moviments que evolucionen i en certa manera s'adapten a cada societat, amb les seves escisions i divisions. I també s'explica com en els inicis, el moviement skinhead va dividir-se en dos grups majoritaris; els d'ideologia feixista (NS) i els antifeixistes (antifas o SHARP).
Durant la lectura del llibre no vaig parar de veure skinheads arreu. Allà on anava veia skins o casuals (skins de paisà i el cabell una mica més llarg). I ja fos al tren, a un bar o pel carrer, estava més tens del normal. Com si de sobte se m'hagués revelat un món més violent i agressiu pel qual jo m'hi havia estat moevent a diàri.
L'autor explica que el motiu del final de la seva investigació va ser la traïció d'un alt càrrec de la policia, que el va delatar als Ultrassur, amb els quals havia quedat com quasi cada dia, per anar a fer-ne de les seves. I com la trucada a temps d'un altre policia el va alertar del perill.
Crec que és un llibre molt recomanable per a qui estigui interessat sociològicament en aquests moviments, en els partits d'ultradreta i en el funcionament de les tribus suburbanes de les quals només se'n coneix la petita part que decideixen mostrar. Però és també un llibre contraindicat a gent que s'exaspera facilment i que no sap encaixar segons quines noticies. No apte per a aquells que diuen ulls que no veuen, cor que no sent.
En fi. Preneu-vos-el amb calma, si decidiu llegir-lo. Fins la propera.
