|
I no recordar res, no recordar-me |
|
|
|
d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies: |
|
|
|
Al tard les orenetes revolaven |
|
|
|
xisclant entre el daurat polsim dels núvols |
|
|
|
i el so de les campanes i del riu. |
|
|
|
I anava a l'Institut —les matemàtiques, |
|
|
|
la lectura, el dibuix— i m'agradava |
|
|
|
una noia de llargues trenes rosses |
|
|
|
i ulls de color de pluja. Molt després |
|
|
|
—me'n recordo— vingueren la Botànica |
|
|
|
(pàl·lids, tristos herbaris de flors seques), |
|
|
|
la simetria transparent del quars |
|
|
|
i l'obsessiu hexàgon del benzè. |
|
|
|
I, amb els amics, parlàvem de poemes, |
|
|
|
de sexe i de mil coses discutibles. |
|
|
|
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses), |
|
|
|
pensàvem ser immortals: pintar graffiti |
|
|
|
ben insolents a les parets més blanques, |
|
|
|
aparellar artefactes voladors, |
|
|
|
trencar a cops de martell safirs puríssims, |
|
|
|
besar els llavis gelats de les estàtues. |
|
|
