jpinyol |
divendres, 26 de setembre de 2008 | 00:41h
Avui divendres 26 de setembre tindrà lloc al Teatre Auditori Felip Pedrell de la seva Tortosa natal un homenatge al poeta Gerard Vergés (1931).Guanyador del premi Carles Riba de poesia l'any 1981 amb L'ombra rogenca de la lloba, aquest poeta tortosí ha acabat personalitzant una de les veus més singulars del panorama literari català i em fa tanta il·lusió que rebi aquest reconeixement dels seus convilatans -els meus bons amics de les terres de l'Ebre!- que des de l'Anoia no em puc estar d'afegir-me -si bé discretament- a aquest esdeveniment.
Ho faig amb la trancripció d'un dels dels seus poemes, que podreu conèixer si continueu llegint.
Sens dubte, Vergés, que va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi l'any 1997 i que destaca també per la seva tasca de traductor, es mereix aquest i tots els reconeixements possibles i el minim que podem fer tots plegats és sumar-nos-hi...
De L'ombra rogenca de la lloba (1981)
Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.
No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.
Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.
Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)
L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.
(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)
Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.
Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.
Gerard Vergés
Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.
No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.
Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.
Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)
L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.
(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)
Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.
Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.
Gerard Vergés
una abraçada