Aquests dies estic
llegint, indistintament i aleatòria, els diaris El Punt i l'Avui, així com La
Vanguardia i El Periódico. Els primers per iniciativa pròpia, i els segons
perque altres membres de la meva família els compren, i jo els repasso a
estones. M'he adonat que les cartes dels lectors de El Punt i l'Avui són força
diferents. Em semblen molt més interessants les de El Punt i, per postres,
aquest estiu, a l'espera dels canvis que vindran a partir de l'11 de setembre,
l'Avui ha reduït la quantitat de cartes dels lectors de dues pàgines a menys
d'una. A El Punt, la diversitat de temes, i la qualitat dels escrits, supera
amb escreix a les opinions dels lectors de l'Avui. No tinc intenció de deixar
constància d'una crítica destructiva de l'Avui, més aviat vull constatar un
petit detall que m'ha semblat interessant o, si més no, curiós. A més, l'estudi de camp que he
efectuat és totalment subjectiu i gens contrastat empíricament. Paranoies estiuenques?
Em vull comprar aquest llibre: "Josep Oller i Roca, un emprenedor de l'espectacle tot terreny", de Joaquim Romaguera i Ramió. Resulta, sempre s'ha dit per casa meva, que Josep Oller, emprenedor terrassenc de principis del segle passat i fundador del Moulin Rouge de París, és un familiar meu per la banda paterna. Ja de petit tenia penjat a l'habitació un retall del Diari de Terrassa que, commemorant algun aniversari d'aquest il·lustre terrassenc, en feia una breu biografia. Sempre he tingut en ment saber-ne més. Fa poques setmanes se m'ha confirmat que tenim parentesc directe amb Josep Oller. I, que existeix aquest llibre concret. Espero poder-lo llegir aviat, tot i que no és fàcil trobar-lo. Tot aquest entramat d'interès familiar per un personatge de la meva ciutat natal, em fa pensar, també, que els motius que m'agradi molt l'obra del pintor i bohemi Toulouse Loutrec, podrien haver sorgit d'aquest fet, en un principi anecdòtic i, actualment, confirmat, de paraula si més no. Bé, caldrà indagar en el tema, tot arribarà.
Ja abans de marxar de vacances, vaig observar en diferents obres de Terrassa i Barcelona, i ara ho estic contrastant pel Baix Camp, que en els vallats hi tenen penjada la bandera gitana -la bicolor horitzontal, verda i blava-, amb la simple inscripció del nom del clan familiar que, suposadament, vigila el material de les obres de possibles usurpacions no desitjades pel benestar de l'economia de l'obra. És un tema molt curiós. D'històries de l'ètnia gitana se'n senten constantment, malauradament, sovintegen les males notícies. Però aquesta vigilància d'obligat compliment, gens desitjada pels constructors, no deixa de deixar-me encuriosit. Com pot ser que es permeti? Com pot ser que ningú es queixi -almenys públicament-? Com pot ser que les autoritats administratives no hi facin res al respecte? És una màfia socialment acceptada? És un impost revolucionari barat i, per tant, malauradament acceptat?
He tornat a tenir la possibilitat d'utilitzar ampolles de sifó de les antigues. De vidre, envoltades de plàstic en forma de reixat, reutilitzables -ara, ja, en molt poques botigues, i sempre de barri-. Sóc jove, però a casa meva -experts en mesclar qualsevol tipus de vi, per car que sigui, amb qualsevol tipus d'aigua gasificada, per barata que sigui- sempre s'havien utilitzat aquest embasos de sifó. Actualment, se'n poden trobar més sovint en fires d'antiquaris que en botigues, per molt de barri que siguin o vulguin aparentar.
La programació de ràdio i televisió, sobretot de televisió, a l'estiu és patètica. Les reposicions abunden i, espatllen, encara més, la graella de per si depriment d'altres èpoques de l'any. La televisió no la miro, a l'estiu, però la ràdio sí que l'escolto, a estones, i sense un horari gens predeterminat, com tot en aquesta època sense horaris gaire prefixats, i molt primitius. La ràdio d'estiu emet alguns programes musicals, desenfadats, suaus, per escoltar de fons, sense haver de pensar massa, on el fil argumental pot ser una paraula -per exemple el mar, la calor, un instrument, qualsevol excusa és vàlida-, i així poder punxar una horeta de música seguint aquesta excusa i sense haver de parlar gaire. No deixa de ser una bona excusa per a poder escoltar estils musicals, de vegades, difícils de poder gaudir per les ones hertzianes. El què no entenc és perque aquesta excusa no pot ser vàlida per a qualsevol altra època de l'any.
Un detall de La Vanguardia. En la secció "Tiempo" -situada a la contraportada del separable del mig del periòdic, de color sèpia-, es pot observar un detall que transmet -d'una forma subliminal- el punt de partida ideològic d'aquest mitjà. A la part superior de la pàgina hi ha quatre requadres amb les temperatures màximes i mínimes del dia en quatre ciutats: Barcelona, Madrid, París i Nova York. O sigui, Catalunya, Espanya, Europa i món. Aquesta visió pseudocosmopolita, identitària, de La Vanguardia, és molt significativa de la seva línia editorial.
Salut i llibertat!
Marcús
Maoltes gràcies
Manel Creus