loburinot |
diumenge, 28 de setembre de 2008 | 16:13h
Hi ha un sentiment humà, almenys en algunes persones, que ens fa anar més enllà del que som. Vull dir, que hi ha persones que no ens conformem amb el que tenim, i no pas per una questió egoista de voler-ho tot, sinò pel simple fet de no passar per aquesta vida sense deixar-hi res. La majoria de nosaltres, aquest és el meu cas, hem heretat dels nostres pares el que tenim, els uns amb més sort i els altres amb menys, no saps pas on aniràs a nèixer, i així comences el recorregut vital amb la feina feta. Ens podríem conformar amb el que tenim i en tindríem prou per viure. Però jo no ho sé fer. Agraeixo als meus pares tot el que han hagut de treballar per que jo i els meus germans arribèssim al mon amb totes les comoditats que es poden desitjar. Agraeixo als meus pares que m'hagin deixat un patrimoni prou important per no preocupar-me en excés pel futur. Però encara els agraeixo més el haver-me ensenyat a treballar com qualsevol altre i a guanyar-me el sou com un treballador més de casa. Perquè els diners, si són nets, només es guanyen treballant i els negocis es fan crèixer amb la suor de l'empresari.
Vull dir amb tot això, que ha arribat el moment de fer un pas endavant, de sentir-me vàlid, de fer alguna cosa per mi mateix, de que algun dia els meus fills puguin estar orgullosos de mi, com jo ho estic del meu pare, no tan sols per haver estat una bona persona, sinò per haver contribuït en un futur millor per ells.
Ja feia temps que amb un company de Sort, esdevingut amb el temps el meu cunyat, ens rondava pel cap la idea de plantar vinyes per fer vi al Pirineu. Conscients de les condicions climàtiques excepcionals del Batlliu de Sort, i encara més conscients de les nostres limitacions, fa poc que ens hem posat en marxa per assolir el nostre objectiu. El mes de Gener passat vam adquirir prop de Sort una finca de 20 hectàrees que estava mig abandonada des de feia anys. El mes de març varem plantar-hi 4500 ceps de la varietat Pinot Noir, i 3500 de Riesling, i continuarem amb plantacions anuals de 6000 ceps fins el 2010. El 2009 iniciàrem la construcció del celler i el 2011 esperem poder treure al mercat el nostre primer vi, un blanc jove de Riesling i Pinot Noir vinificat en blanc que ha de ser "collonut" perquè sí.
I aquesta és la meva fita actual, la meva il·lusió. Si la cosa funciona poden ser molts els que se n'aprofitin i no m'importa, tot al contrari, seria feliç si la nostra iniciativa podés ajudar a revitalitzar l'agricultura en una comarca, el Pallars Sobirà, on aquesta ha, quasibé, desaparegut. Sóc conscient de la dificultat de l'empresa i del risc que correm, són molts diners que cal invertir-hi i massa incògnites al voltant, però "qui no és mulla no pesca" que diuen, i a més, en el risc rau la diferència entre fer el que fan tots o ser una mica especial.
Vull dir amb tot això, que ha arribat el moment de fer un pas endavant, de sentir-me vàlid, de fer alguna cosa per mi mateix, de que algun dia els meus fills puguin estar orgullosos de mi, com jo ho estic del meu pare, no tan sols per haver estat una bona persona, sinò per haver contribuït en un futur millor per ells.
Ja feia temps que amb un company de Sort, esdevingut amb el temps el meu cunyat, ens rondava pel cap la idea de plantar vinyes per fer vi al Pirineu. Conscients de les condicions climàtiques excepcionals del Batlliu de Sort, i encara més conscients de les nostres limitacions, fa poc que ens hem posat en marxa per assolir el nostre objectiu. El mes de Gener passat vam adquirir prop de Sort una finca de 20 hectàrees que estava mig abandonada des de feia anys. El mes de març varem plantar-hi 4500 ceps de la varietat Pinot Noir, i 3500 de Riesling, i continuarem amb plantacions anuals de 6000 ceps fins el 2010. El 2009 iniciàrem la construcció del celler i el 2011 esperem poder treure al mercat el nostre primer vi, un blanc jove de Riesling i Pinot Noir vinificat en blanc que ha de ser "collonut" perquè sí.
I aquesta és la meva fita actual, la meva il·lusió. Si la cosa funciona poden ser molts els que se n'aprofitin i no m'importa, tot al contrari, seria feliç si la nostra iniciativa podés ajudar a revitalitzar l'agricultura en una comarca, el Pallars Sobirà, on aquesta ha, quasibé, desaparegut. Sóc conscient de la dificultat de l'empresa i del risc que correm, són molts diners que cal invertir-hi i massa incògnites al voltant, però "qui no és mulla no pesca" que diuen, i a més, en el risc rau la diferència entre fer el que fan tots o ser una mica especial.
