La història que continuen amagant-nos, malgrat el pas del temps, els hi fa por que un dia qualsevol algú com Ferrer i Guàrdia, torni a fer, parlar i ensenyar, coses que compliquen l'existència dels de sempre, poderosos que dirigeixen i manipulen la societat pel seu interès.A continuació un article de Xavier Muntanyà, publicat al Vilaweb, al qual m'hi sento plenament identificat.
|
Reivindicació de Ferrer i Guàrdia
Text i fotos: Xavier Montanyà
A la Via Laietana, ex-Via Durruti, en passant pel davant de Can Cambó, sento la veu greu de Manuel Vázquez Montalbán que diu: 'És la neteja ètnica dels senyorets. Maragall ha assumit la Gran Barcelona, el projecte de Porcioles, no perquè coincideixi exactament amb el seu ideal urbanístic original, sinó per mandat genètic: l'estament social és origen i fi, i s'ha fet una Barcelona tal com l'havia pretesa la burgesia noucentista, còmplice en l'afusellament de Ferrer i Guàrdia i, en part, mecenes del cop franquista; burgesia que va estar en condicions de negar-se a publicar, pragmàticament, un article de Joan Maragall en el qual demanava perdó pel presumpte inspirador d'una de les tendències culturals dominants en la classe obrera del seu temps. Reivindiquem Porcioles, que ja arribarà el torn de Franco.' Clarivident. Ferrer era un lliurepensador, llibertari, ateu, i fundador de l'Escola Moderna, un projecte pedagògic insòlit i lliure. No era nacionalista, ni cristià, ni militarista. Per això, l'estat espanyol, la burgesia catalana, els militars i l'església catòlica es van aliar per matar-lo, responsabilitzant-lo dels aldarulls de la Setmana Tràgica i de la pèrdua de la por que el poble, sotmès i indignat, començava de demostrar. Quan el poder elimina així una persona, pretén, també, eliminar-ne, de retruc, el pensament i l'obra. Aquí ho va aconseguir. A fora, no tant. A Brussel·les, li van erigir un monument, que els alemanys, durant la Gran Guerra, es van encarregar de desmuntar, temporalment. A Nova York, com ha descobert recentment Toni Marí, es van fundar en honor seu les Ferrer Schools, impulsades per Emma Goldmann, en què es van formar importants intel·lectuals i artistes, entre ells el nucli dels dadaistes. L'escola moderna, el dadaisme i el surrealisme partien, amb variants, és clar, del mateix punt: 'L'ensenyament racionalista pot discutir-ho tot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via ampla i directa de la investigació personal.' Cal poder discutir-ho tot, posar-ho en dubte, dissentir de l'ordre establert. És fonamental. Avui, sobretot. El pensament únic persisteix. La primavera passada, Pasqual Maragall va publicar, en català, a La Vanguardia, un article titulat "La ciutat del perdó", com el que van prohibir al seu avi, on explicava la seva admiració per Ferrer. De la seva execució escrivia, amb encert, que va ser un dels fets que van anar preparant el clima que havia d'esclatar, anys a venir, en la guerra civil. I explicava, també, les dificultats que, com a alcalde de Barcelona, li havia oposat el nacionalisme catòlic català per a erigir a Montjuïc, l'any 1990, una còpia del monument a Ferrer i Guàrdia de Brussel·les. És un xic amagat per culpa de les pressions dels nous obscurantistes del país. Ferrer i Guàrdia es mereix una reivindicació. L'any 1909 Piotr Kropotkin, en saber que havia estat executat, va dir: 'Ara és mort, però és el nostre deure d'explicar la seva obra, de continuar-la, de difondre-la i d'atacar tots els fetitxes que mantenen la humanitat sota el jou de l'estat, el capitalisme i la superstició'. Vázquez Montalbán és mort. Maragall està malalt. L'any vinent, farà cent anys de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia al castell de Montjuïc. I setanta de la fi de la guerra civil. Per ell, per aquelles idees i per l'avenç de l'ésser humà i de la modernitat, podríem fer cas d'allò que proposa Pasqual Maragall a 'La ciutat del perdó': 'No recordo quin dia és el de la mort de Ferrer, però potser hi podríem pujar i posar-hi unes flors.' És el 13 d'octubre. Jo, per ara, me'n recordo. |
|
