Potser ja no hi sóc a temps, però no me'n puc estar d'avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta. L'argument ja de per sí és bastant xorra, però encara sembla més xorra
per culpa de la manera com està plantejat: amb una veu en off,
absolutament irritant, que ho va explicant tot com si els espectadors
fossin
subnormals.
És una barreja del narrador dels dibuixos del Kevin Spencer i
l'audioguia per a invidents.
Les relacions entre els personatges evolucionen tan ràpid que acaben
semblant esquemàtiques i superficials: com si haguessin agafat un
serial de la tele de centenars de capítols i l'haguessin intentat
resumir en una hora i mitja.
Pel que fa als actors, el Javier Bardem i la Rebecca Hall encara se salven, però la Scarlett Johanson està per sota de les altres pel·lícules que li he vist, i el personatge de la Penélope Cruz és una caricatura ragndguignolesca que sembla que s'hagi escapat d'un film de l'Almodóvar.
I ni tan sols té el morbo de veure escenes de sexe perquè, tot i que n'hi hauria moltes, les han "arreglat" perquè sigui apta per a les sales
americanes.
No dubto que la pel·lícula portarà turistes ianquis a Barcelona (com deia
avui el Bardem al TN, "como si Barcelona necesitara más turistas"), però,
en realitat, de la ciutat en sí se'n veu ben poca cosa i molt inconnexa.
Posats a mostrar la ciutat, a "L'Auberge Espagnole" com a mínim els
protagonistes es patejaven el barri gòtic de veritat, encara que fos
durant les borratxeres...
Per acabar, si tot i així aneu a veure la cosa, procureu que sigui la
versió original, on potser la barreja d'anglès i castellà tingui una mica de
gràcia. El doblatge al català (que substitueix les parts en anglès) és
mediocre i, a més, fa que moltes converses no tinguin gaire lògica.
Ja em direu el què.
Glòria |
dissabte, 27 de setembre de 2008 | 18:26h
Desoint els teus consells, vaig anar a veure Vicky, Cristina, Barcelona amb un col·lega - això sí, vam tenir el bon criteri de triar una sessió V.O.S.E.
A mi no em va semblar un horror però he de dir que era bastant avorrida i li faltava "xispa" per ser una comèdia de l'Allen. La Pene, més que almodovariana, és Sofia Loren, directament extreta d'una comèdia italiana. I la història és tonta, però com la majoria de pelis de l'Allen. I Barcelona és una postal perquè són dues turistes americanes visitant les atraccions turístiques, lo qual és normal. Molt pitjor era el cas de Todo sobre mi madre, en que els personatges representava que VIVIEN en una Barcelona modernista de postal. És fluixa, aixó és cert.
Apunts i entrades relacionades amb Argentina, un país amb el qual m'uneix una química molt especial i pel qual sento una estima profunda per la seva terra i sobretot per la seva gent.
Pel·lícules totalment prescindibles i que tenen un punt d'irritant per la decepció que suposen. Pel·lícules que són al llindar de Quina merda!, però hi ha aspectes que les salven.
Comentaris sobre obres que no consten al cànon de la literatura catalana, i que generalment no mereixen de no ser-hi. La paraula "anticànon" vol dir això, que sóc en contra d'un cànon que oblida autors de la talla dels que tracto.
La Fundació Palau es va inaugurar al mes de maig de l’any 2003 i té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental de Josep Palau i Fabre.
Potser ja no hi sóc a temps, però no me'n puc estar d'avisar-vos que la ditxosa pel·lícula del Woody Allen, que vaig anar a veure ahir, és francament dolenta.
A mi no em va semblar un horror però he de dir que era bastant avorrida i li faltava "xispa" per ser una comèdia de l'Allen. La Pene, més que almodovariana, és Sofia Loren, directament extreta d'una comèdia italiana. I la història és tonta, però com la majoria de pelis de l'Allen. I Barcelona és una postal perquè són dues turistes americanes visitant les atraccions turístiques, lo qual és normal. Molt pitjor era el cas de Todo sobre mi madre, en que els personatges representava que VIVIEN en una Barcelona modernista de postal. És fluixa, aixó és cert.