Segurament tots coneixem, en el nostre entorn, parelles d'amics que per raons diverses han acabat separant-se i han hagut d'afrontar el canvi tan radical que suposa adaptar-se a les noves circunstàncies. Molts d'ells tarden anys en fer-ho, d'altres no aconsegueixen mai. Possiblement perquè no segueixen les actituds i/o consells reials que ajuden a superar una ruptura.
Fa uns mesos... els pares d'una noia de Madrid, em sembla que és diu Elena, i que estava casada amb un senyor anomenat Marichalar, van decidir que s'havia de separar. Ella, obedient, va fer el que els seus pares li ordenaven i tanmateix va seguir fil per randa el manual de consells per superar la ruptura. Avui està contenta, riallera i amb un gran futur professional, en canvi ell, pobre Marichalar¡, cada vegada se'l veu més ensopit, trist i desorientat.
Aquí van unes pinzellades de les normes que ha seguit aquesta noia de Madrid:
1.- Pensar en positiu : La vida no s'acaba amb aquesta etapa. S'ha de començar a pensar en aquells projectes que sempre havíem desitjat fer...
2.- Renovar-se : Un canvi de look és important. També s'ha de renovar, si fis el cas, tots aquells estris de casa que ens facin recordar massa el passat....
3.- Cercar suports : Aquesta etapa no es pot passar sol/a. Tampoc és bó dependre d'algú. És convenient cercar els amics/amigues que teníem. A vegades el menjar cassolà de la mare o un café amb un amic/amiga també ajuden...
4.- Mantenir-se actiu :Fer exercici millora l'esta anímic. Iniciar nous projectes. Apuntar-se a una ONG....
Per tant, com podeu apreciar, no és tan difícil superar una separació de parella. Amb voluntat i ganes d'afrontar una vida nova tot és possible.
Ah se m'oblidava...¡ Si la Fundació MAPFRE us pot nomenar Directora de projectes socials i culturals, a mitja jornada, amb un sou de 200.000€ anuals, aixó també us ajudarà a superar, amb més rapidesa, la crisi de parella i la crisi econòmica.
Què bons consells donen els pares de l'Elena¡
És el que veig fer a totes les meves amigues separades, que són un veritable batalló. Tanta enveja em fan, que he pres la decisió de fer el mateix.
Per començar, totes pareixen més joves que jo, i són de la meva edat o més grans. Això sí: totes fan setanta piscines en un gimnàs que no puc posar el nom, a la zona de Son Vida (Palma) a primera hora del matí: s'han d'aixecar a les 6 per poder arribar a Mapfre com una cama-rotja i maquilladíssimes a les 9 en punt. Les meves amigues tenen el mateix sou que la noia que tu dius (deu ser el sou base de Mapfre): però elles, a més a més, tenen uns altres incentius que pugen més que el sou. Cada dos per tres són a esquiar o per devers sud-Amèrica per coses de la feina; sempre seguit m'envien caixes de vins i de caves, mitjançant els seus xofers particulars o algun segurata, que els regalen clients de la feina i no se'ls pensen endur a casa però no volen fer la grolleria de rebutjar un regal. Una vegada fins i tot em varen passar un Cartier (autèntic però; no d'aquestes còpies que a NY per cent dòlars totes les que vulguis).
Totes s'han aprimades tant que m'entren ganes d'escanyar-les. N'hi ha una que du la talla 36. Perdona, però a mi la 36 dubt molt que per fer la Primera Comunió ja em passàs, sort que el vestit me'l varen fer a mida.
Hi ha coses diferents: per exemple, les meves amigues tenen per norma (totes) no sortir mai amb ningú que els recordi que uns altres temps varen estar aplegades amb aquell cromo que els feia caure la cara de vergonya a tots els restaurants de Mallorca on li va sonar el mòbil amb l'himne nacional (d'ellos). No podrien travessar si no haguessin esporgat les agendes arran.
Jo també me n'hi vaig amb una ONG d'un amic que també fa feina a Mapfre (mira quina casualitat) i ha tret comptes i ha vist que li convé més fer tres pous a Sudan (pous d'aigua, no de petroli) que declarar el que ha tret d'una exposició (és artista. A Mapfre només hi va per la cotització a la Seguretat Social).
Perdona l'extensió, però de fet et podria donar més detalls.
Gràcies pel teu comentari.