Com deia al post anterior, no sóc, o no crec ser, ni un freaky ni un polític, ni tampoc un polític freaky, que tampoc són tan difícils de trobar, ni un escriptor de relats eròtics.
També corre per la blocosfera un especimen característic que és el que escriu un bloc com a eina d'auto-promoció personal. No fa gaire va sortir la història d'un individu que té un bloc independentista, que havia estat rebutjat com a candidat a una feina precisament pel seu bloc. L'home va exclamar-se - amb raó, és clar - tot i que no deixa de ser ingenu pensar que els futurs empleadors renunciaran a posar al Google el nom dels candidats per veure de quin peu calcen, i que confessar tan alegrement unes idees no gaire majoritàries pot donar-te algun disgust.
També he sabut el cas d'un tipus amb força pasta per malbaratar que quan va fer quaranta anys va convidar una colla de vint o trenta amics a unes vacances a Hawai, i que va tenir la pensada de penjar-ho a internet, amb tota classe de fotos de la farra, el iot, el hotel i la platja tropical. Pocs mesos després, va tenir una inspecció d'Hisenda i a l'inspector, a qui segurament deu costar força temps guanyar el que el inspeccionat va gastar-se en una inolvidable setmana, va trobar un detall simpàtic i ocurrent llegir aquesta apassionant aventura internàutica, i va fer-li ho saber, com aquell que res.
De moment, l'autor d'aquest bloc ha de guanyar-se la vida, si més no fins que es forri a base de les comissions que et donen els anunciants, i com que tampoc no té ganes d'escriure el que pensa que la gent vol llegir, sinó el que li surt de la punta del nas, renunciarà als hipotètics beneficis que l'autopromoció podria permetre-li i optarà per un pseudònim.
Un altre tipus de bloc, és el de la gent que escriu perquè així després pot llegir el que ha escrit i saber què pensa ell mateix. Vull dir aquesta gent que si no escriu és incapaç d'articular una idea coherent. Cal preguntar-se perquè aquesta fauna no se'n va a la muntanya i medita ajegut a l'herba mirant les formes dels núvols, o a la platja, mirant l'anar i venir de les ones, o simplement s'estira al llit i, sense aparells ni artificis, reflexiona sobre la vida. La resposta és, probablement, que si fés coses d'aquestes es quedaria clapat d'avorriment, donada la falta de substància de les seves idees. Però l'ordinador, com abans la ploma o la màquina d'escriure, actua com un anfetamina i internet li dona l'ocasió de llençar un missatge en un bòtil, a veure si a l'immensitat del mar de satèlits i cables algú el llegeix i li torna un comentari.
Jo, m'agradi o no, pertanyo a aquesta darrera classe. Jo escric perquè així sé el que penso, perquè si algú m'ho preguntés abans d'escriure donaria voltes en cercle remenant la cua, incapaç de mullar-me. O sigui, que escric per assabentar-me del que penso, amb l'esperança que a aquesta casa o en la inmensitat del mar hi trobi algú que em doni el seu punt de vista.
A veiam si me'n surto.
Perquè, com diu la policia:
Només sóc un nàufrag a una illa perduda
En un altre dia solitari, sense ningú aprop meu,
Més solitud de la que pot suportar-se
Rescateu-me abans que em desesperi.
Enviaré un SOS al mon
Espero que algú reculli
El meu missatge dins l’ampolla
Ha passat un any des que vaig llençar-lo
Però des del principi hagués hagut de saber-ho
Només l’esperança em pot comfortar
L’amor pot arreglar la vida
Però també pot trencar-te el cor,
Enviaré un SOS al món
I espero que algú reculli
El meu missatge dins l’ampolla.
Caminant aquest matí, no creuràs el que he vist
Cent bilions d’ampolles surant a la riba
Em semble que no sóc l’únic
Cent bilions de nàufrags busquen una llar
Enviaré un SOS al món
I espero que algú reculli
El meu missatge dins l’ampolla
Envio l’SOS
Ja està be, enviar missatges dins una ampolla de cava, senyal que has celebrat alguna cosa!
Aniré llegint les teves lletres... Bon dia!