jpinyol |
diumenge, 21 de setembre de 2008 | 10:40h
Començaments de
segle XX. Argentina rep un flux important d'immigrants provinents de l'Estat Espanyol (la imatge que acompanya aquest post il·lustra aquelles arribades massives), els acomoda a l'antic "Hotel de Inmigrantes", espai acondicionat expressament per a ells on els cobreixen les primeres necessitats (llegiu el llibre Donde durmieron nuestros abuelos. Los Hoteles de Inmigrantes de la Ciudad de Buenos Aires, de Jorge Ochoa i Edmundo Valdés, i us en fareu una perfecta idea) i des d'allí els facilita els diversos llocs de treball on poden trobar feina. Fets els tràmits oportuns, a més, els paga el viatge cap a aquests llocs on podran treballar i on els serà possible sobreposar-se a una situació negativa en el país d'origen marcada per una guerra del Marroc que no parava d'enviar joves cap a una mort segura, com totes les nefastes guerres! Hi van moltes persones i s'hi queden per sempre, formant famílies amb cognoms d'aquí i contribuint a fer gran aquell país.
L'Estat Espanyol, després de rebre un flux important d'immigrants no comunitaris, en molts casos procedents de l'Argentina i fills de persones que en plena guerra civil van enviar molts diners per ajudar la II República, elabora un decret que facilita d'allò més el retorn d'aquests ciutadans sense feina cap a aquell país i, amb la promesa que podran acumular el dret a la percepció de l'atur, els convida cínicament a no tornar en els propers anys. Vaja, que els acomoda als aeroports i amb un copet a l'esquena els ve a dir, passiu-bé, que aquí ja no et volem...
No
trobeu que és de molt desagraïts, tot plegat?
Soc nascuda allà, fa 37 anys i fa una mica més de 6 que hi visc aquí, al Penedès, molt a prop del poble que el meu avi va deixar en 1910, per fugir de la guerra del Marroc.
Sempre m'havien explicat la seva história, però ara recentment és quan començo a recaptar més informació sobre el moment históric que va viure per voler marxar cap Amèrica (la setmana tràgica a Barcelona, etc.).
Una cosa he de destacar del catalans, que son majorment gent molt oberta amb els que hi venim de fora.
Això sí, també n'hi han d'altres, els que abans de conneixer-te ja et jutgen i no hi ha res que puguis fer, perque canvien la idee que tenen de tu.
No és fàcil la vida de l'inmigrant i per dir això m'en recordo de les paraules que va tenir amb mi un senyor francès que va deixar el seu pais per anar-se a viure a l'Argentina. Em va dir: sempre viuràs com una turista.
I afegeixo un altre cosa: amb el temps te n'adones que no eres ni d'aquí, ni d'allà.
No és fàcil, però tampoc impossible. I quan tinc dubtes d'això, només basta recordar-me del meu avi, i el seu coratge per aventurar-se en un viatge tan llarg, amb aquelles condicions tan dures, a un pais totalment desconegut i per fer-se.
Aneu errats tots tres, no perquè s'hagi de recordar i reconèixer la
política d'acollida de la República Argentina, en això, esteu ben
informats i feu honor a la tradicional bonhomia catalana.
En allò que us equivoqueu es en el concepte de memòria.
Tots els foragitats del Regne d'Espanya, ho eren per raons econòmiques
o polítiques. I precisament, els foragita-dors eren els mateixos que
manen al beneit Regne dels Borbons.
I tant que tenen memòria!!
Es recorden que es van enriquir amb l'estraperlo dels queviures enviats per el General Perón, i es recorden de com es beneficiaven de les remeses dels emigrats, i així podríem seguir una estona.
Precisament, la política d'estrangeria espanyola, es la oposada a la política d'acollida argentina, per la senzilla rao de que son projectes històrics antipódics.
En qualsevol cas, benvinguda sigui la vostra opinio.
Visca l'Argentimna, Aguante catalunya
PD: alló de futurs conciutadans ve a conte de que estic convençut que la Independència de la futura República catalana ha començat a Arenys de Munt
Però val a dir que l´Argentina no només va ser generosa amb els nouvinguts, sinó que també ho va ser amb aquella gent que va restar a Espanya; no hem d´oblidar els carregaments d´aliment que es van enviar cap aquí i que, evidentment, el nostre estimat Cisquet després va administrar segons el seu antull.
És per això que em dol tant quan algú d´aquí que sempre ha dut la panxa plena s´omple la boca de prejudicis i sentències plenes de tòpics contra l´Argentina, que per cert ja n´he sentit massa!!
Salut, amic Joan!
Vicenç