Dimarts. Els primers dies de l'estiu els passo al Baix Camp, concretament a Cambrils. Municipi turístic, molt familiar -massa pel meu gust-, farcit de "maños" i francesos del sud. Just al costat de la festa nocturna, i barata, de Salou.
(segueix)
Abans d'ahir, vaig sopar a Vinyols i els Arcs, carn a la brasa, a cinc quilòmetres del peix fresc, tot i que gens barat, de la Costa Daurada. Un bar-restaurant que vaig conèixer a l'hivern quan, buscant desesperadament llenya, el boca a orella m'hi va portar. Ara ja m'és un punt de referència a qualsevol època de l'any. A l'hivern per a anar a buscar combustible per a la llar de foc i, a l'estiu, per a anar a omplir el "pap", lluny de les masses turístiques. I, sempre, per passar una estona agradable amb els seus propietaris; pare, mare i fill, amb alguns membres més a l'estiu, per complir amb professionalitat la demanda estiuenca.
Aquests dies estic gaudint de la lectura. La lectura que la vida diària de la resta de l'any em nega. Estic llegint "El manuscrit de Virgili" de Miquel Pairolí (Edicions La Magrana). És senzillament un regal caigut del cel. Bé, més aviat hauria de dir, gràcies JM! Me'l vas recomanar, me'l vas deixar, no te l'he tornat a temps, però, sàpigues per endavant, que l'estic disfrutant. Ja n'hem parlat, i ja en seguirem parlant. Porto llegides un centenar de pàgines i em recorda molt un altre escriptor molt preuat per mi, Milan Kundera. Les relacions humanes i les preguntes existencials, encara que no tinguin una resposta certa, i sempre que creïn força debat no gratuït, em satisfan. La lectura d'aquesta obra m'acompanyarà uns dies més o, més ben dit, em satisfarà uns dies més, no en tinc cap dubte. A Miquel Pairolí el segueixo des de fa un temps, ja que escriu diàriament, excepte els dilluns, a El Punt i, ja com a periodista, m'havia captivat. Ara l'estic redescobrint com a novel·lista, i si en la primera troballa m'havia enganxat, en la segona m'ha creat un benestar malaltís, d'aquests que deixar escapar seria pecat, si aquests existissin. No en sé massa gens de la seva faceta d'escriptor novel·lístic, no em faria res saber-ne més, si algú em pot donar un cop de mà, benvingut serà.
El llibre és prestat, és de la biblioteca i, com el propi protagonista de la història, salvant les distàncies, em trobo en un dilema -encara que sembli mentida- existencial: me'l compro? Si no me'l compro, el disfruto mentre duri la lectura, si me'l compro, el podré disfrutar una i altra vegada, sense parar, sense presses, però potser deixo de disfrutar-lo ara i aquí, l'única realitat existent. No ho sé, ja ho veurem.
De fons, Michel Camilo & Tomatito. El CD "Spain" m'acompanya, suaument, tot creant una atmosfera sense paraules cantades, només notes musicades, per ajudar-me a fer sorgir els mots adequats als sentiments que vull expressar.
Dimecres. Al final ha resultat vent, la pluja haurà d'esperar. Però, una cosa és clara, el cel rogent no enganya. Se m'ha ficat al cap, acompanyat de sorra que encara perdura dins dels auriculars de les orelles que, a estones, em recorda una tarda de platja per a oblidar. El vent de Mestral ha netejat l'atmosfera, i l'aigua del mar. Aquests primers dies d'agost han portat de tot i més. Pluja, vent, sol, calor, fresca... I, per postres, llegeixo la premsa -molt per sobre aquests dies- i, m'assabento dels aiguats que han omplert el Vallès, amb tren descarrilat inclòs, el tren que cada dia laborable de l'any agafo per a anar a la capital per a poder dignificar (sic!) la meva persona treballant unes hores.
Salut i llibertat!
Marcús
Doncs, si, és el restaurant La Teula. No sabia això que li diuen "Jordi Pujol". El tema del pes es pot deduir. I, tot el què té de pes, ho té de simpatia. Que petit que és el món!
Salut i llibertat!
Marcús