Abans, al DNI hi havia l'apartat de “professió”. A part de les professions tradicionals hi havia les genèriques d'estudiant i mestressa de casa. Gran paradoxa, sobre tot aquesta darrera, perquè se suposa que si tens una professió és per guanyar-hi diners, i en cap d'aquests dos casos es cobrava res, al contrari, per fer d'estudiant s'ha de pagar i per ser mestressa de casa s'ha de treballar de franc. Ara, si al DNI hi hagués aquest camp, alguns hi podrien posar la paraula “mentider”.
Ja sabem que la classe política té la credibilitat, globalment parlant i que no s'ofengui ningú, sota zero, hi ha contribuït a arribar a aquests nivells l'incompliment dels programes electorals i la facilitat que tenen alguns per fer, quan arriben al poder, el que van retreure als governants quan eren a l'oposició, normalment millorat i augmentat. A Jordi Pujol li van retreure que, durant vint-i-tres anys de mandat hagués posat al seu fill en un càrrec de la Generalitat. Els mateixos que van criticar-li això, quan hi van ser, van posar al seu germà o familiar proper al dia següent de prendre posició. I com això podríem citar moltes coses.
Però ara, s'ha posat de moda mentir descaradament. El que no m'imaginava quan vaig fer el meu escrit “La mentida per norma”, era que arribaríem als extrems d'aquesta setmana.
Primer va ser la moda de fer promeses que després, en no fer-les realitat, es desmentien i es deia que no s'havia dit el que s'havia dit davant de milers de persones. No cal repetir la famosa frase d'aquell míting de campanya electoral.
El següent pas ha estat inventar-se les notícies. Ara resulta que si a un destacat representant d'un partit polític li pregunten sobre alguna notícia de la que no en té coneixement s'inventa la resposta i es queda tant ample, encara que el partit desmenteixi la notícia tot seguit.
Em refereixo al senyor José Blanco. Sa senyoria (perquè és diputat) segons diu la seva biografia, va iniciar estudis de dret, sembla ser que no va arribar a la lliçó on s'explicava que un bon advocat no pot mentir, o potser va fer campana aquell dia, ves a saber. Aquest personatge, seguint amb la seva biografia, ha estat regidor del seu poble, ha tingut diversos càrrecs al seu partit i ara és Secretari d'Organització i Acció Electoral del seu partit. Amb això vull deixar clar que no estem parlant d'un pelacanyes, sinó d'una persona que deu ser alguna cosa dins l'organització del partit que governa l'estat espanyol.
Aquest senyor, quan li van preguntar per la reunió que suposadament havien mantingut el president del govern de l'estat i el seu majordom a Catalunya, el Molt Honorable Montilla (perquè, per més que no s'ho cregui, és president d'una nació), no només va donar per descomptat que la reunió s'havia produït, sinó que va tenir la barra de dir que havia anat molt bé. Una mica més i ens explica la corbata que duien cada un i els canapès que s'havien menjat.
Com pot un polític com ell dir que una reunió ha anat molt be i afegir uns quants qualificatius si no té ni punyetera idea que s'hagin trobat tots dos polítics?
Com pot quedar-se tant ample quan, poques hores després, els dos presumptes protagonistes de la noticia neguen la trobada?
Com pot ser que la direcció del seu partit en lloc de fotre-li un clatellot, encara el justifica?
Desprès diuen que la societat catalana està perplexa! Si no parem d'al·lucinar amb aquesta gent que ens “governa”!
Quina serà la propera presa de pel? Qui la protagonitzarà? Ens hem de creure les rodes de premsa dels portaveus governamentals?
Una darrera pregunta: és algun concurs tot això? Quin premi té qui encerti el mentider?
Montgat, 20 de setembre de 2008.
