No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.
Realment, la gent que ha vingut val la la pena –i l’esforç d’alçar-se a les sis del matí per a estar a les 9 al Cap i casal-. I entre tot aquest glamour lingüístic ha destacat –com una taca de ketxup en un vestit de núvia- el director de Política Científica, que no sabem si ha vingut a inaugurar el congrés o a fer publicitat. Ha començat la intervenció tirant-se (ell a sí mateix) una floreta: que li havien dit que era més jove del que es pensaven. Després ha continuat perpetrant el seu discurs decimonònic i decadent –a consonancia amb l’edifici de magistri, que comença a ser impropi per a acollir aquests esdeveniments-, dient que era un congrés internacional, però que com veia que ningú portava auriculars per a la traducció, assumia que el multilingüisme havia arribat a la nostra societat (perquè sabíem castellà), s’ha vanagloriat que el món siga cada volta més plural, i que això de aprendre llengües era una gràcia, perquè ell amb prou feines parlava valencià (en un Congrés d'Ensenyament de Llengües. Sense comentaris).
Afortunadament ens hem tret el regust amarg d'aquest cafè sense sacarina amb la conferència de Neil Mercer, a qui ja coneixia de referència (bibliogràfica), i m'ha faltat el canto d'un duro (o d'un euro, vaja), per demanar-li que em firmara la roba interior. Però no volia ser impròpia, decadent ni decimonònica, de manera que m'he limitat a apuntar amatent totes les idees interessants que ens ha anat regalant al llarg d'una horeta i mitja. Després de veure tots aquests cervells que ens rodejaran aquests dies, qui necessita entrades per a veure a Madonna?
