Encara falten uns dies, i uns quants més perquè tornin a canviar l'hora i sigui fosc més aviat, però la tornada a la rutina laboral, marcada sobretot per l'inici del curs escolar, m'aconsella deixar d'escriure postals d'estiu. Acabo de llegir La correspondència de Fradique Mendes, d'Eça de Queirós, i encara em retrunyen al cap algunes de les seves frases: "No tinc sobre res d'aquest món cap conclusió que alteri l'esdevenidor del pensament contemporani i valgui la pena fer constar... Tan sols podria exposar un seguit d'impressions, de paisatges. I llavors fóra pitjor! Perquè el verb humà, tal com parlem, és encara impotent per encarnar la més mínima impressió intel·lectual o reproduir la senzilla forma d'un arbust... Jo no sé escriure! Ningú no sap escriure!".
És obvi que Fradique exagerava, però aquestes generalitzacions despietades que ho escombren tot van bé per aturar-se un moment i pensar: què estic fent?, per què escric un bloc?, per què escric? Moltes preguntes sense una resposta clara, tot i que tinc molt clar que llegir i escriure són parts essencials de la meva vida, són una altra forma de viure sense per això deixar de viure.
Res més. Els meus millors desitjos per a tothom, especialment per als pares i mares que un any més ens enfrontem a un canvi radical de rutines o, dit d'una altra manera, que tornem a començar.
És obvi que Fradique exagerava, però aquestes generalitzacions despietades que ho escombren tot van bé per aturar-se un moment i pensar: què estic fent?, per què escric un bloc?, per què escric? Moltes preguntes sense una resposta clara, tot i que tinc molt clar que llegir i escriure són parts essencials de la meva vida, són una altra forma de viure sense per això deixar de viure.
Res més. Els meus millors desitjos per a tothom, especialment per als pares i mares que un any més ens enfrontem a un canvi radical de rutines o, dit d'una altra manera, que tornem a començar.
