Hi ha moltes pel·lícules que m'han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d'haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n'he fet un fart de plorar, de riure.Licencia para peinar és de l'estil de "aterriza como puedas", amb hòsties a dojo, bales, persecucions, i efectes especials. Però és una mescla entre humor cutre i humor corrosiu i humor negre, dels que fan pensar que l'espècie humana encara té salvació, i som capaços de riure'ns de nosaltes mateixos. No m'estranya que en alguns països l'hagen prohibida: només em sap mal que això és un símptoma d'anormalitat.
Licencia para peinar clava canya al conflice israeliano-palestí, es riu de totes dues bandes, del terrorisme, i dels prejudicis americans respecte als ciutadans del mitjà orient. A més a més, està adobat amb dosis picants d'humor eròtico-festiu, en unes escenes a la perruqueria que he trobat genials.
Després de vore-la trobe que en realitat és bastant previsible, prototípica, insultant. Però, no em pregunteu perquè, també té amagat en algun lloc un toc de genialitat que no li he sabut trobar a altres pel·lícules del gènere. Serà per l'humus? O per l'aparició de Dave Matthews en el paper de racista confederat?
Bona vesprada
Els de l'àrtic vam anar a veure el "Hace mucho que te quiero", del Philippe Claudel (quin tros de pel·li!), amb la Kristin Scott Thomas (quin tros de dona!). No et deixis els Kleenecs si hi vas...
http://es.youtube.com/watch?v=zkfSy6LpOTU
Salut