Els que refusem el procés de provincianització impulsat per l'Estat Espanyol només ens queda una via: la proclamació unilateral de la República Catalana. No podem tractar les nostres reivindicacions com un problema intern espanyol. Hem d'apel·lar directament a la comunitat internacional, basant-nos en els drets dels pobles, superiors a la legalitat espanyola. La via unilateral és la que han seguit més de cent nacions des de la fundació de les Nacions Unides. Cap nació ha demanat permís a la seva metròpoli per proclamar la independència: s'ha fet aquest pas i després la ciutadania l'ha ratificada en referèndum.

      Avui el dret a l'autodeterminació és un dels fonaments de la legalitat internacional. No ho és de la Unió Europea, perquè aquesta és un tractat entre Estats ja constituïts i protegeix els drets democràtics individuals, però no els drets nacionals. Per això s'equivoca el lendakari Ibarretxe quan insta els bascos a recórrer la sentència al Tribunal Europeu de Drets Humans. Si el PNB no utilitzés sistemàticament l'ambigüitat calculada, el que faria seria presentar el cas d'Euskadi al Comitè de Descolonització de la ONU.

      Cada un dels Països Catalans té la legitimitat històrica per presentar el seu plet nacional davant l'ONU. Catalunya, el País Valencià i les Illes eren regnes sobirans que van ser incorporats al Regne de Castella, apel·lant al dret de conquesta, després de la derrota de 1714. El Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne d'Espanya amb la Constitució de 1812, però va mantenir la cultura i la llengua castellana, que també van canviar de nom al segle XX amb la finalitat de reclamar com a propi tot el territori del regne. Barcelona va patir una situació d'ocupació com a plaça militar des d'aleshores fins l'any 1855. Després es van succeir llargs períodes d'Estat de Guerra al segle XIX i les dictadures militars al segle XX.

      El Regne d'Espanya quan neix l'any 1812 estava constituït, com diu la seva primera Constitució per “la reunión de los españoles de ambos hemisferios”, és a dir Espanya, el gran mite unitari fundacional, incloïa les Repúbliques iberoamericanes que van aconseguir la independència al segle XIX. El Regne d'Espanya es va negar obstinadament a reconèixer la sobirania d'aquests pobles; només la seva impotència militar va impedir que els reocupés. La guerra de Cuba i Puerto Rico va ser la darrera mostra d'aquesta incapacitat espanyola per reconèixer el dret a l'autodeterminació. Només la derrota militar ha fet encongir el Regne d'Espanya a les dimensions peninsulars, exclosa Portugal alliberada de Castella al S.XVII gràcies a la batalla de Montes Claros o Villaviciosa. Al segle XXI l'exercici pacífic de l'autodeterminació l'ha de reduir a les dimensions naturals del Regne de Castella.

      La intervenció militar dels Estats Units van acabar la guerra de Cuba, però va apoderar-se de Puerto Rico, atorgant-li la condició d'Estat-associat. El Comitè de descolonització de l'ONU ha admès el cas de Puerto Rico com a situació colonial. Però s'hi han celebrat diversos referèndums on han guanyat els partidaris de mantenir l'associació amb els Estats Units. El dret a l'autodeterminació exigeix que la voluntat dels ciutadans se sumi als drets històrics nacionals en que es fonamenta la sobirania.

      Quan un Estat democràtic reconeix el dret a l'autodeterminació com els Estats Units a Puerto Rico, el Canadà al Québec, o el Regne Unit a Escòcia, el dret a decidir es pot exercir dintre de la seva legalitat. Però quan l'Estat les fronteres del qual són qüestionades no reconeix l'existència de subjectes històrics al seu interior, com el cas espanyol, aquestes nacions han de plantejar de “facto”, unilateralment, el conflicte polític amb aquest estat, i recórrer a les instàncies internacionals com a jutges imparcials.

      Cada un dels territoris dels Països Catalans té el dret històric a reclamar la sobirania que li va ser arravatada per la força de les armes. Però, a més, té el deure de sumar-hi la voluntat de tots els ciutadans. Aquesta és avui la tasca històrica dels sobiranistes. El dia que a les eleccions del Parlament d'un d'aquests territoris hi guanyi una majoria que s'hagi pronunciat explícitament per la independència, aquesta serà inevitable i l'Estat Espanyol no podrà impedir-ho. Podrà detenir, jutjar i condemnar per sedició el President de la Generalitat que proclami democràticament al Parlament la República Catalana. Però no podrà justificar davant l'opinió pública mundial aquesta actuació si darrera d'aquesta declaració d'independència hi ha la voluntat dels ciutadans.

      Ara la gran tasca històrica és convèncer els nostres conciutadans de la superioritat del projecte històric de la República Catalana sobre el del Regne d'Espanya. Hem de treballar per demostrar que la tradició democràtica, la prosperitat material i el nivell cultural del nostre poble al llarg dels segles només s'explica pel factor humà, per l'existència d'una identitat nacional catalana que ha enaltit sempre uns valors de llibertat, treball i cultura. Enfront d'aquesta identitat el Regne d'Espanya ha persistit en imposar-nos una identitat aliena que ens provincianitza i alhora provoca la nostra decadència econòmica.

     Hem d'aconseguir que els nostres conciutadans comparteixin el que proclamava la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica: “quan una llarga rècula d'abusos i usurpacions, tots dirigits invariablement a un mateix fi, palesen el designi de subjugar-lo amb un despotisme absolut, aquest poble té el dret i àdhuc el deure de treure's del damunt tal forma de govern” . Avui per als catalans la independència no és només un dret, sinó sobretot un deure: el deure de treballar per la República Catalana.