Per tant, podem parlar tant com es vulgui, però el fonamental queda obert. Que no és tot responsabilitat de l’Ajuntament? D’acord. Però cal reclamar un posicionament clar i diàfan de cada força política sobre quina aposta fan. Si veïns, o romans.

Jo tinc clar que aposto pels veïns. I crec que el gran acord pendent de la ciutat encara hi és perquè no hem fet el debat real. Quanta ciutat romana podem ensenyar? Quanta en podem mantenir?

Penso que la connexió de Termes i Font i Cussó, les cases romanes del carrer Lladó, l’aqüeducte i la piscina de can Licini, la muralla que tard o d’hora traurem a la vista i que rau a peu del Viver…i potser el Teatre Romà, són el fi de la ciutat romana que Badalona pot mantenir. Potser em deixo alguna resta, però ja s'enten el que vull expressar.

Ho dic conscient que, si mai es trobés res d’extraordinari, n’hauríem de parlar. Però també que, les cases del costat de les romanes d’avui…que també són domus, no han de viure sempre condicionades pel què s’hi pugui trobar. I que, si s’hi troba alguna cosa, com per exemple un mosaic, s’ha de poder traslladar. No és cert que una declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional ho faci impossible. I penso que els propietaris han de saber que si demanen una llicència, hi anirem a mirar què tenen, ho taparem, i avall que fa baixada. No m’acusin del que no sóc, ni s’esquincin els vestits. La meva opció no és engegar a dida la ciutat romana. La meva opció és fixar-ne els límits, sense renunciar-hi.

El que reclamo, és una decisió que respon a un model de ciutat. I en aquest punt, crec que també cal parlar de la manera com es compensa una troballa arqueològica. El legislador té clar que és via expropiació o monetària, i el poder executiu el que ha fet ha estat compensar en alçada al mateix lloc, carregant-se un tipisme ple de valor, que és el que creava racons i una fesomia de nucli històric.Això no passarà, per fi!, amb la unitat d'actuació del carrer Pujol, que té per primera vegada pressupost municipal. Però aquesta actuació no ha de ser excepcional.

Sempre he criticat els qui fan lleis i no saben el que costen, o no hi destinen cap fons. És el que en la Llei del Patrimoni ens fa inoperants, o el que en la famosa Llei de la Dependència ens converteix, a més a més, en incompetents. La Llei de Patrimoni és antiga i no dóna resposta a aquestes necessitats. Les excavacions les paga el promotor, però també el petit propietari amb la conseqüència absurda que trobem al barri: que els petits no fan res. I això passa aquí i arreu, és cert, però Badalona pot i ha d’encarregar un bon dictamen jurídic que s’enviï a tots els grups parlamentaris sol·licitant canvis legals que acabin amb aquesta indefensió dels particulars.

En aquest país, lleis fonamentals han estat fetes sobre bases especulatives. La Llei del Sòl, i la llei del Patrimoni, preveuen que pagui sempre un altre, és a dir, el qui acabi comprant la vivenda o arreglant-se-la. Bonica manera de preservar el passat!

Cal canviar la llei? Sí!…..I, mentrestant? Home, mentrestant caldria un Ajuntament organitzat en xarxa i que treballi en equip. Ara, tenim una gerència, un Museu i un departament d’Urbanisme que, si no s'han mirat de reüll, s’han ignorat.

Compte, això passa aquí i arreu. Sempre els arqueòlegs s’han mirat de reüll els arquitectes, i a ells els enginyers. Com si no fos possible conciliar els interessos de tots ells. I no ho deu ser, a jutjar pels fets. Per això, la gerència i el Museu haurien de ser una sola cosa, o el departament d’Urbanisme hauria d’haver tingut un servei d’arqueologia ben travat amb el Museu.

Que no tindria feina? I tant que en tindria! Faria les prospeccions prèvies a l’obtenció d’una llicència, deixaria clar al propietari els temps i la rellevança del que a ca seva s’hi podria trobar…i ho pagaríem entre tots els badalonins, fet fonamental i que parteix d’una altra convicció: la ciutat romana no és de Dalt la Vila, és del conjunt de badalonins i, per tant, som tots els qui si decidim mantenir-la, ens hem de pagar el servei.

I aquesta convicció en condueix a una altra. Si la ciutat romana és de tots, el planejament de Dalt la Vila també. Vull dir que el seu àmbit no pot ser només els seus carrers, i cal, en planejament, fixar un àmbit que abasti la ciutat plena. M’explicaré.

Un nucli històric amb el sòl esgotat, només pot compensar en alçada o amb diners, i d'aquests no sempre n'hi ha prous. Si fem un àmbit més ampli, podem compensar amb metres quadrats en altres unitats d’actuació que hi hagi en altres planejaments de la ciutat. Vull dir que el senyor Osorio, posem per cas, que té el Teatre romà a sota els peus, podria renunciar a aquells metres si, per exemple, a Bufalà hi tingués una altra promoció on sumar-hi els metres perduts al Teatre.

Vull dir, també, que si un particular té la casa o la planta baixa amb restes d’interès, i hi ha de renunciar, podem donar-li aquests metres fora del barri, en una altra actuació. Ei! Parlo de troballes que ni l’Indiana Jones ens pugui dir que no són d’interès. I no totes ho són, òbviament.

El PMU de Dalt la Vila no pot resoldre qüestions que són de més abast i que els legisladors obliden entretinguts en la discussió de la llei de l’embut estatutari, o d’altres.

Si ells no ho fan, els Ajuntaments i les ciutats que pateixen problemàtiques derivades del ric subsòl arqueològic, han de sumar esforços i constituir un treball conjunt que arribi a conclusions a favor del Patrimoni però també de la gent que pugui viure-hi a sobre o tenir-hi drets.

L’urbanisme badaloní hauria d’incorporar el Museu com a actiu, de la mateixa manera que el plànol del subsòl romà hauria de ser normatiu i no purament informatiu.

La ciutat ha d’apostar per Dalt de la Vila, més enllà del PMU. Primer, procurant un acord entre els arqueòlegs i els urbanistes que deixi ben clar que la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional no és una font inesgotable d’inseguretat pel veïnat. Badalona ha de dir quanta ciutat romana pot ensenyar i mantenir en condicions. I això s’ha de traslladar al Planejament. Malauradament, aquest PMU no en parla.

La proposta de futur passa per aquí. Fixem la ciutat romana, sense renunciar-hi, però tinguem clar que no podem amagar-nos rere la llei per seguir dient que no sabem quan acabarem la tasca. Ho sabem sobradament, ho saben vaja , els arqueòlegs, i es tracta que pactem que, o trobem quelcom d’extraordinari, o ens limitarem a veure, catalogar i tapar o traslladar.

I a més, cal acordar que ho farem posant en joc tota la ciutat per pagar-ho. Amb compensacions de metratge fora de l’àmbit, i amb un servei propi que avanci al promotor  o particular de quin mal haurà de morir.

Tot això el PMU ho deixa com sempre, a l’aire. Per això, ara que probablement s’aprovarà, hem de començar a treballar per millorar-lo. Reitero els passos: dictamen jurídic sobre què cal canviar; contacte amb d’altres Ajuntaments amb similars problemàtiques; fusió o nova relació entre Gerència, Museu i Urbanisme; un planejament en àmbit general; un planejament posterior a l’acord sobre quanta ciutat romana volem ensenyar, on quedi clara aquesta voluntat; la petició formal d’incloure Dalt la Vila a Llei de Barris del 2011 per tal de començar a tenir fons propis per fer prospeccions i compensacions de particulars; seguir apostant per l’1% cultural provinent de les obres que realitzi Fomento o Política Territorial a la ciutat, com a font d’ingressos per tancar aquesta Ciutat i començar a cuidar-se d’altra patrimoni públic com són les masies o Sant Jeroni de la Murtra.

En definitiva, el PMU que aprovarem haurà costat molt. Torçar resistències internes, convèncer part del govern, canviar persones, i fer decaure pretensions municipals exagerades, abusives o equivocades. Molt bé. Però a partir d’ara, cal el fonamental, pactar un model de ciutat, dels romans però sobretot, pels veïns.

Hi ha qui pot pensar que, si tot això és cert, per què no es retira la totalitat del PMU?. La resposta no agradarà a alguns, però tinc la impressió que, si no retirat, les decisions preses ens porten al plantejament anterior, i a un punt zero, o punt i seguit, a partir del qual treballar.

A partir d’ara, l’Ajuntament té molta feina a fer, però necessitarà que el veïnat l’esperoni. La Comissió ha de seguir treballant i, modestament, li proposo una primera feina: cridar experts en matèria de Llei del Patrimoni, i fixar un dictamen de conclusions per fer arribar a tots els grups polítics del Parlament de Catalunya.

Dalt la Vila no és a un punt i final. Si volem, som al punt i seguit d’un camí llarg que proposo recórrer junts.

NOTA DESPRÉS D’ASSISTIR A L’ASSAMBLEA DE VEÏNS

Aquest article el tenia preparat de fa un parell de dies. L’havia enviat a algun amic, però no volia penjar-lo, encara. Ho faré ara. Hi pot haver algun error o afirmació matisable, però és el que sento, íntimament, sobre tot plegat.

He sortit de l’assamblea amb ganes d’haver intervingut. M’han quedat al pap algunes coses. Per exemple que, potser per primera vegada, es planteja no compensar en alçada posant diners al pressupost municipal. Concretament, més d’un milió d’euros per completar la unitat d’actuació dels horts d’en Fluvià.

Sembla que no es recordi com impactava l’edifici que proposava l’anterior govern....

També que obrir el carrer Termes Romanes té l’avantatge de poder fer possible un acord amb l’amo dels magatzems que desdibuixen i fan lleig l’entorn de la plaça Font i Cussó i la Torre Vella, i que obrir el carrer, peatonal, obriria un eix que connectaria el barri i que, a la llarga, seria positiu. Però si els veïns no ho volen o no ho veuen clar...tampoc en faria qüestió. Crec que hi perd el barri, però res més.

Mmm...diria més coses....però més fredament. En tot cas, el PMU és mort però no m’agradaria que quedés mal enterrat. I tota la feina, exigent, comença a partir d’ara.