Una de les característiques del que anomenen nova dreta és que, si més no ací, a dintre hi ha la vella, la de sempre: els feixistes.
Aquest país va ser (re)fundat després de la II guerra mundial, els italians van decidir que volien ser una república i es van donar una constitució (una constitució normal, d'aquelles amb corts constituents). Amb tot el que ha passat des d'aleshores, amb tots els problemes, amb totes les plagues i les calamitats que han assolat (i assoleixen) aquest país, malgrat tot hi havia coses que no es qüestionaven. Itàlia commemora la festa nacional el dia de l'alliberament dels nazis i la constitució diu que és "una república fundada en els principis i els valors de la resistència i l'antifeixisme". I no és només una manera de dir: el que tenien en comú els partits que van fundar la república era l'antifeixisme, la democràcia cristiana era anticomunista, però era també antifeixista i havia tingut un paper important en la resistència. Ja fa temps que l'antifeixisme, diguem-ne, institucional s'està desdibuixant, però el que està passant aquests dies és una miqueta massa. L'altre dia en una visita oficial a Israel (!) l'alcalde de Roma va dir que no podia condemnar el feixisme (non me la sento),les lleis racials sí, el règim que les va promulgar, no. Ahir, en la commemoració de la defensa de Roma i de l'inici de la resistència antifeixista, va voler clarificar les seues declaracions, i va dir que òbviament, no dubta en condemnar "els resultats lliberticides del règim". I el règim? no ho va dir.
Que el ministre de defensa, Ignazio Benito La Russa, demane respecte per la memòria dels militars que van decidir lluitar amb els nazis, en el seu discurs a la cerimònia institucional que commemora l'inici de la resistència que va fundar aquest país, no té nom. O sí.
En aquest carnestoltes grotesc que teniu a Itàlia es pot donar que l'home que ha arribat a declarar que no li sap greu que els jugadors de l'Inter siguin tots "estrangers, negres i comunistes" si d'aquesta manera guanyen pugui seure en un consell de ministres.
Encara que, és clar, no som ningú per criticar, quan aquí el president de Sogecable, el grup de comunicació més pressumptament progressista, és ex-governador civil del franquisme amb les mans tacades de sang i el fundador i president d'honor del primer partit de la oposició el seu còmplice.
La veritat és que vist qui presideix el consell de ministres...
El més greu de tot plegat és que no ha passat res, ho va dir perquè sabia que ho podia dir (a banda del repassó que li va donar el President de la República), que ho podia dir en un moment solemne i representant una alta institució. El pitjor de tot és que ara ja no cal que es tallen, el terreny és adobat per que no passe res i, de fet, no ha passat res.
Si no fóra que no té cap gràcia tindria la seua que el ministre de defensa en un homenatge solemne i institucional es declare a favor de l'enemic...
La derrota del mateix va suposar la nova República que no ha estat precisament un model meravellós ple de virtuts. La revolució judicial dels anys 90 va posar al descobert unes misèries terribles que van acabar amb partits sòlids i de llarga tradició (DC PSI PCI ...) desil·lusionant a part de la ciutadania i impulsant l'aparició del fenomen Berlusconi i reavifant el feixista MSI.
Els darrers anys tampoc han estat per tirar coets, amb una esquerra dividida i fragmentada, poc realista, i un centre dreta inexistent que s'ha menjant Forza Italia.
El feixisme no ha marxat mai de la societat italiana, senzillament ara reapareix perque els demòcrates han volgut jugar a aprenents de bruixot, i han acabat espatllant el poc que funcionava. En moments de crisis sempre apareixen els qui diuen tenir totes les solucions, els feixistes.
A Alemanya els nazis mai han tingut l'oportunitat de tornar a treure el nas, una sòlida democràcia els ho ha impedit.