Després de comprovar, en l’indicador de visites, que el post “Sense pensament crític no hi ha independència” tenia un pic d’entrades anòmal en relació a la modesta mitjana d’aquest bloc, he pensat que valia la pena fer-ne un segon, aquest en relació al control a que estem sotmesos com a ciutadans per a evitar que puguem pensar críticament, imaginar, desitjar i per descomptat, actuar, com si aquest país mai pogués ser independent.
Qualsevol sistema polític exerceix control sobre els seus ciutadans. Si dividim els sistemes polítics en autoritaris i democràtics veurem que tenen mecanismes de control diferents. Pels autoritaris, el control s’exerceix per la força i així s’aconsegueix sotmetre l’individu al sistema. En el cas dels sistemes democràtics, la força pot ser il·legal i probablement no acceptada per part de l’opinió pública, per tant, cal l’exercici del control en l’estadi previ a la força: el control del pensament.
Des dels ressorts del sistema - bàsicament governs i grans corporacions mediàtiques - s’estableix el “marc” de pensament. Què és i que no és pensable per la societat. Fins i tot, el sistema “admet” espais de crítica per a fer més “democràtic” i flexible el mateix sistema. Però hi ha qüestions, com ho pot ser per exemple la independència, que queden fora del marc. Aquí és on s’ha d’actuar. Situar en un “marc” de realisme i de possibilisme, allò que el sistema no admet i rebutja de per se.
Posaré un exemple ara que acabem de començar la lliga: és fàcil admetre que un jugador de futbol digui que és musulmà i que en practiqui el ramadà, quan fa només 15 anys –abans de la llei Bossman- això era poc factible. En canvi, no és tan fàcil que un jugador del mateix club, per la mateixa raó que el musulmà fa saber quin son els seus principis ideològics, digui que està a favor de la independència de Catalunya i la reacció sigui de majoritària comprensió. I perquè la percepció social és diferent en ambdós casos? Perquè el sistema ha modificat el marcde manera que ha fet acceptable per part d’una societat avançada i democràtica assumir que un jugador musulmà jugui en un club català, però en canvi, no és possible que s’expressi en un sentit favorable a la independència de Catalunya sense que els costos personals siguin altíssims i el judici públic cap a tal agosarat jugador sigui desfavorable quan no inculpatori.
“Fabricar el consens” és una expressió probablement creada per Walter Lippmann i utilitzada i analitzada de forma excel·lent per Noam Chomsky. Amb ella, vol expressar quin és el mínim comú denominador que les elits accepten, en aquest marc de control a que sotmeten els ciutadans d’una comunitat. Fora d’aquest consens es situa l’antisistema. Però canviar de marc no és fàcil, perquè fer-ho suposa canviar la mentalitat dels individus.
el tinc. està bé...
Oriol