Tot el mes sense escriure… i no serà per temes… sinó per mandra punyetera. De totes maneres, aquests dies he de dir que he estat bastant tranquil, sense emprenyaments via mòbil ni correu electrònic. I es que quan tot va bé ningú t’emprenya. “NO NEWS, GOOD NEWS”. I que bé que va això! Però no passa sempre.
Recordo, sense anar més lluny, a la feina quan vam posar en marxa les primeres màquines després d’haver-ne fet el desenvolupament. Com us podeu imaginar, van aparèixer molts de nans… i amb repercussions econòmiques, pressions i molts de maldecaps.
Suposo, però, que res de comparable com els que deuen estar patint ara mateix Endesa i Iberdrola per les continues incidències a les centrals nuclears catalanes. Perquè suposo que “NEWS, BAD NEWS”; o no?
El debat nuclear no ha de ser ideològic, sinó objectivable i argumentat. Facilito informació bàsica sobre l’estat de l’energia nuclear a casa nostra per centrar la discussió, que és de tot, menys apaçable:
Catalunya te 3 centrals nuclears en operació, i 4 en el conjunt dels Països Catalans. Vandellós I (actualment desmantellada) correspon a la “primera generació” de nuclears (1972). Ascó I, II i Cofrents, són planejades a primers dels 70 i corresponen a centrals de “segona generació”. Finalment, Vandellós II és de “tercera generació”, aprovada en el “Plan Energético Nacional” de 1979.
Al País Valencià el consum d’urani com a font d’energia primària ha estat del 19% del total (2006), davant del 10,8% de l’Estat espanyol, el 15,3% de la UE i el 17% mundial. I la contribució d’energia nuclear al conjunt del mix energètic valencià ha passat del 0% (1980) al 85% (1990) i el 53,3% (2006).
A Catalunya la contribució de la nuclear és del 22,4% del consum d’energia primària que representa el 52,1 % del mix energètic.
Les Illes i Andorra i la Franja no tenen producció pròpia de nuclear, i a Catalunya Nord, no hi ha cap central nuclear instal·lada, malgrat tenir l’estat francès el major parc nuclear d’europa.
Els 5 “països” amb major percentatge d’electricitat d’origen nuclear són (2006) França (78%), Lituània (69,20%), Bèlgica (58%), Eslovàquia (57,15%) i Suècia (48%). És a dir podem considerar que Catalunya, i els Països Catalans en el seu conjunt, són de les regions del món on l’energia nuclear contribueix més al mix energètic.
I una dada important: les centrals nuclears que aporten l’energia a Catalunya tenen una data prevista de tancament propera. Tanmateix, les competències sobre política energètica i planificació d’infrastructures no estan transferides. Depenen exclusivament de Madrid.
A l’Estat espanyol hi ha moratòria nuclear des de 1983. I el darrer posicionament institucional del Govern ha estat durant el “Debate del Estado de la Nación, 2006”. Tanmateix, és públic i notori que és un tema tabú dins del Govern actual, silenciat, per exemple durant la darrera campanya electoral.
Malgrat tot el tema nuclear està sobre la taula. Per extensió del problema energètic en tant a estar relacionat amb la seguretat en subministrament, medi-ambient i emissions de CO2, diversificació de fonts energètiques, ús militar vinculat; I per ell mateix, ja sigui pel “Almacén Temporal Centralizado, ATC” per residus d’alta activitat i que hauria d’estar operatiu el 2011 (cap municipi ha mostrat interès ferm en acollir-lo) com, i especialment, pels reiterats incidents a les centrals estatals.
Deixar passar el debat i no prendre’n part, ni és seriós ni ens ho podem permetre, però no és fàcil. No és una qüestió ideològica. El debat ha de marxar de la“fe” d'uns i altres i il·luminar-se amb arguments sòlids objectivables. També és, clarament, un debat d'interessos.
Ni l’energia nuclear és de “dretes i conservadora” ni qui s’hi oposa és “d’esquerres”. Trenquem d’una vegada aquests clixés. I per mostra, algunes dades.
Davant una posició majoritària contrària a l’energia nuclear per part de l’ecologisme sociològic, s’erigeix l’ecologista James Lovelock (pàgina personal), pare de la Teoria Gaia, favorable a l’energia nuclear neta, com mostra desde 1994 en mitjans de tot tipus.
I contràriament, davant de les organitzacions nuclears, potents i influents, s’alcen veus molt crítiques per la inviabilitat econòmica d’aquesta tecnologia, tant pel cost de construcció i desmantellament, com el de gestió dels residus generats. Així, la mateixa revista FORBES ha considerat històricament que “el fracàs del programa nuclear d’Estats Units és un dels majors desastres empresarials de la història dels negocis” (Cook, J.(1985). Nuclear Follies. Forbes, 11 de febrer de 1985).
Dit això, tècnicament alguns dels principals punts de debat són la contribució real a la reducció d’emissions de CO2, la limitació de l’urani per ser un recurs limitat, les emissions durant el funcionament ordinari i risc d’accidents fortuïts o atemptats.
Per exemple, pel cas del CO2, i considerant el cicle complert del combustible nuclear s’estima una emissió entre 34 i 60 gr/kWh (dada lleugerament superior a l’energia eòlica, essent dades coincidents tant per Öko Institute, com per l’Associació NuclearMundial) i que l’energia nuclear actualment només aporta energia elèctrica, la qual és responsible del 9% de les emissions a nivell mundial . Això significa que l’impacte real i sensible de reducció d’emissions suposaria la construcció de milers de noves centrals a nivell mundial. Tenint en compte els períodes de construcció de més de 10 anys (més els necessaris per obtenció de permisos corresponents) i les inversions multimillonàries necessàries (al voltant de 6.000 M€ per central de 1.000MW, segons WulfBernotat, CEO d’E.On) pot considerar-se poc viable per solucionar el problema a curt – mig termini.
Tanmateix la indústria nuclear aporta de nou a l’opinió pública espectatives d’energia barata iil·limitada, ja sigui a curt termini amb la nova generació de reactors (com la central Olkiluoto 3 en construcció a Finlàndia), com a llarg termini la fussió nuclear i el projecte ITER). Els fets parlaran per si mateixos i serà el moment de demanar responsabilitats a uns i altres per dopar interessadament el debat. Però de moment, a Finlàndia s’està disparant el pressupost (25%) i els terminis d’execució. I de l’ITER s’esperen els primers resultats d’aquí dècades.
Canviant de terços, hi ha un argument, que fa temps que li dóno voltes. Molts parlem de l’hidrogen com a nou combustible per reduir emissions i més. En aquest cas, atès que ataquem el principal responsable de les emissions de CO2, l’efecte potencial a assolir és molt significatiu. Però, eps! una dada discordant: l’Hidrogen no es troba de manera lliure a l’atmòsfera, per la qual cosa la seva obtenció no és fàcil. Ni barata. Malgrat el potencial de cultius biològics que puguin produir-ne, el cert és que avui, o bé s’obté dels combustibles fòssils (emeten CO2, encara que sigui sota control), o bé de l’electròlisi de l’aigua. I en aquest cas, es necessita molta i molta electricitat per generar-ne: és a dir, serà el H2 el “combustible” de l’energia nuclear? La paradoxa estarà servida…
Una altra derivada de la disussió transcendeix el propi sistema de generació d’energia (Nuclear? Gas? Renovables?...) per parlar del sistema global de generació-transport-distribució i consum d’energia. D’aquesta manera, podem contraposar un model centralitzat d’energia, com l’actual, a un model descentralitzat, caracteritzat per produir l’energia prop del lloc de consum, gestionar intel·ligentment la demanda d’energia i disposar de xarxes multidireccionals que afavoreixin la reducció de la corba de demanda d’energia (penseu que el sistema elèctric es dimensiona pel consum punta anual, no pel consum mitjà. És a dir, quan ens diuen que “falta energia elèctrica”, de fet es refereixen que el sistema presenta risc de col·lapse els 3 ó 4 dies de més consum de l’any). En aquest context, a l’energia nuclear li correspón de cobrir la base del sistema de generació, atès la seva incapacitat de modelar a voluntat i amb rapidesa quantitats d’energia variables. I no seria descartable tècnicament la seva participació en xarxes distribuïdes.
Concluent, no crec que l’energia nuclear arregli el problema d’emissions de CO2, ni que sigui convenient encallar el debat energètic català/europeu aquí. Encara menys a nivell mundial, on en cap cas pot pensar-se com alternativa energètica viable.
Dit això, davant la conjuntura de plantes tecnològicament velles a casa nostra, la immediatesa de la seva caducitat, el cost d’oportunitat de no renovar-les (importar energia a França d’origen nuclear amb més MATs, o bé cremar més gas amb més CO2), i la més que improbable reducció del consum, crec que el debat s’ha de centrar en renovar les plantes d’energia nuclear actuals per altres de noves. Ja veurem si els agents del mercat elèctric assumeixen el repte. Tinc els meus dubtes.
Això sí, en qualsevol cas, amb llum i taquígrafs, és a dir, sota control social i públic des de l’inici, en totes les fases del procés tan abans de la construcció com durant i després, mentre la planta està en operació.
Faltarà veure, però, si resulta que al darrera del debat nuclear, no són les mateixes operadores del sistema les primeres que no volen ni a sentir a parlar de la nuclear i prefereixen apostar pel gas natural, atès el major control sobre la tecnologia, la disponibilitat massiva de gas a l’Estat espanyol (avui en dia, degut als gasoductes amb el nord d’Àfrica “no se sap que fer amb tant de gas”, mostra d'això és la reducció del preu de venta) i, probablement el menor cost d’inversió i explotació.
Amb tot, la foscor i falta de transperència en l’aplicació de la tecnologia, sigui quina sigui, però especialment en el camp energètic, és un mal que cal erradicar de qualsevol societat que es pretén moderna i democràtica. Per això, el constant degoteig de males noticies associades a les centrals nuclears és el principal element per dopar el (necessari) debat seriós sobre el model energètic i el paper que, en tot cas, hi haurà de jugar la nuclear.
Felicitats per posar tots els elements de debat sobre la taula. Només, si em permets, un parell de puntualitzacions: És cert, que les diferents centrals nuclears d'aquí es van fer en tres "tongades" diferents, però no és correcte parlar de generacions, ja que en el camp nuclear aquest terme fa referència exclusivament a la tecnologia usada. Aixi, Vandellós II és de segona generació (encara que la seva construcció fos posterior a Ascó), i són molt poques les centrals de III generació existents (la de Olkiluoto 3 ho serà), que és una tecnologia relativament recent.
Per altra banda, és cert que la contribució de la nuclear al total d'energia primària és baixa, però cal considerar més coses: 1. L'augment de consum d'energia mundial es deu sobretot a l'augment del consum d'electricitat. 2. La producció d'electricitat amb combustibles fòssils és químicament contaminant i els seus recursos cada cop més limitats i procedents de regions geopolíticament insegures. 3. Davant la falta de resultats que està obtenint per ara el vector hidrogen (també per falta d'inversió), el nou model de transport sembla haver-se d'encaminar cada cop més cap als cotxes elèctrics, la qual cosa suposaria un increment espectacular de la demanda d'electricitat que no està com se supliria.
És per tot això que crec que cal considerar bé l'opinió que ens mereix l'energia nuclear. No ens enganyem: la seva operació és intrínsecament segura (inclús si està mal gestionada com és el cas d'Ascó), el problema són els residus, que tot i que sembla està en vies de solució aquesta encara pot tardar força anys en arribar (vitrificació i transmutació).
I finalment vull dir que si s'hagués invertit en fusió nuclear tot el que s'ha invertit en fissió ja no estaríem parlant d'això, i que el dia que la fusió sigui comercialment viable s'haurà acabat el debat: ni nuclears com les d'ara, ni parcs eòlics, ni plaques solars, ni tèrmiques. Simplement aigua.
Tot el què tu dius amplia més que suficientment el que he escrit al meu darrer post Centrals nuclears. No?, segurament pel teu coneixement sobre el tema, puix el meu és molt superficial.
He introduït una addenda al meu post fent referència a aquest post.