El trànsit per París em permet carregar llibres diversos. Un, l'autobiografia d'Hubert Reeves, és una lectura ideal de vacances així que aprofite les darreres hores de l'agost per a devorar-lo. (Hubert Reeves. "Je n'aurai pas le temps". Seuil). És de bon llegir, equilibrat i ple de curiositats. La descripció del seu viatge a l'antiga URSS és excepcional, com també el relat sobre els seus avantpassats i els seus records del Quebec oprimit pel catolicisme militant. I hi ha petits detalls sobre les seues conegudes investigacions científiques que resulten interessants.
M'ha encuriosit, però, un comentari concret. És quan relata un cas que el va enfrontar a un altre astrofísic arran les seues aportacions sobre els neutrins solars. L'altre, del qual no n'esmenta el nom, l'acusava d'haver-lo plagiat quan en realitat era al revés. Després de consultar la documentació publicada i quedar demostrat sense ombra d'error que Reeves havia escrit primer l'altre col·lega va recordar haver llegit l'article original però va afirmar tot seguit que l'havia oblidat del tot i que potser allò que pensava que era original seu potser havia quedat dormint al seu cervell després de llegir-ho en el text del quebequès. I aleshores l'elegant Reeves en comptes de fer sang el tranquil·litzà dient que això té un nom: criptomnèsia. Que vol dir que tu recordes una cosa perquè l'has llegida però has oblidat que l'has llegida i per tant penses que és teua. No sabia que això tenia nom.
