Tenia un viatge pendent, des que tinc ús de raó, amb part de les meves arrels, amb el meu cognom i amb mi mateix: girar visita al país dels avis paterns (...)
Dit i fet. Estiu. Canícula fera i rabiüda. Tren Barcelona-Múrcia. Llarg. Feixuc. Cansat. El riu. L’hora esponerosa i curulla anuncia l’arribada a la capital d’aquesta regió que, un temps antic i curt fou catalana. I que donà al país saba nova per fer exposicions universals, metros, carreteres, cases. I que nodrí
Entre ells, arribà l’avi i l’àvia, ja maridats. Ell de Cartagena, ella de
Meroño, per part de pare, i Caras, per part de mare.
Sóc a Múrcia. Deia. Cerco una pensió. La calor que fa és intensíssima. Insuportable. 43 graus. Impossible aclucar-hi l’ull en tota la nit.
L’endemà, com un fantasma, cerco informació i pren un autobús cap a Torre Pacheco, al camp de Cartagena. Prèviament, me n’he informat, que hi ha 300 Meroño en la guia telefònica –val a dir que a Múrcia i Cartagena n’hi ha més, però són molt més grans demogràficament parlant-.
El camp de Cartagena és una plana immensa, gairebé inabastable, separada de la capital murciana per una serralada, i esquitxada, de tant en tant, per algun turonet. Arribada a Torre Pacheco, rica ciutat important de la zona i feu incontestable, com gairebé tota la regió, del Partit Socialista Obrer Espanyol, com abans ho fou de
No en conservo gaires records, del poble. Cases i blocs, molts cotxes, típica ciutat del migdia, amb gent oberta, expansiva, ni andalusos ni castellans. Amb una comarca, catalanoparlant, per cert, el Carxe. Ràpid trobo pensió, una cambra petita, suficient, al primer pis, d’un edifici i carrer cèntrics.
Segon dia: visita i dinar al club. Un riquíssim gaspatxo –que em donarà, i de quina manera, la nit. La nit del lloro-.
Acompanyo un matrimoni en cotxe fins a la mànega del Mar Menor. Vila de Los Alcázares. Allà, en un restaurant, amb aquella mar domèstica i estantissa, finíssima i calmosa pel·lícula d’aigua, prenc amanida i mariscada regada amb cervesa. En aquella mar, a prop i mirant la mar oberta, es troben en edificis alts, que semblen penjats, talment, de l'aigua, en un fràgil i miraculós equilibri (per cert que la foto que il.lustra aquest article és una vista aèria de la Mar Menor).
El sol, la lluminositat del país, són ben remarcables. Tant com la pau i tranquil·litat de la contrada.
Atès que no tinc cotxe i que sóc molt aficionat a aquesta mena d’excentricitats o poca-soltades, decideixo fer els 15 quilòmetres a peu, sota un sol de justícia, immisericorde, que em fa suar tant com els personatges dels films d’en Sergio Leone –fets a Almería- amb el meu heroi Clint Eastwood, en Fernando Sancho . I que em permeten passar al costat del Cabezo Gordo, un coll d'uns 300 metres, el més alt de la contrada.
El cas és que, acabada la jornada, comprovaré que he agafat una insolació de cal Déu. Entremig, ja ho tenia decidit, he visitat una llogarret, pedanía que en diuen, en aquest bocí d'Espanya, format per tres o quatre cases, dit “Los Meroños”, que no és pas l’únic a Múrcia. Pico la porta d’una d’elles. M’obre un pagès vell i eixerit i em presento com un Meroño català, de Barcelona. Prenc seient, la fem petar i, encabat, me’n regala un meló, el cavaller.
No he dit, i ara és el moment processal per fer-ho –passeu-me el mot, al capdavall, els quatre anys estudiant Dret bé se m’han de notar- que en arribar a Torre Pacheco, taxis, botigues, farmàcies, es deien Meroño com en altres països es diu Pérez, Martínez, Rodriguez,
Just a
I, vet-ho aquí, que apareix la sorpresa. El seu senyor pare, fundador del negoci, havia engegat una recerca sobre el murcianíssim cognom. Ve d’Astúries, de quan s’inicià la reconquesta per foragitar els moros de la major part d’Espanya. Els Meroño eren asturians. Un d’ells fou membre de
Content i alegroi, l’endemà, vaig visitar Cartagena. El seu port militar immens. El cognom Meroño campant pertot. El barri vell ruïnós, deixatat i amb drogoaddictes per carrers i places. I
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Pere
L'Acústica? Força bé. Vaig tenir molt de públic, tenint en compte que l'actuació era a les vuit del vespre. Per cert, just després de mí venien els 'Menaix a truà'.
Ah, i el 19 de setembre actuo a l'Fnac de Plaça Catalunya. Allà sí que ens hi veurem, oi?
com jo mateix, d'aquella manera, i a molta honra. Águilas, el poble del Paco Rabal, per cert. Jo tinc un parent que no fou pas carrabiner, sinó de la Guàrdia de Franco, murcià.
Me n'alegro de l'èxit figuerenc. Com que la nota de premsa de l'Acústica, d'aquell dia, no en parlava de tu...
I a això de plaça de Catalunya, és clar que no puc pas fallar. En prenc nota.
Bona nit,
Pere
N'he parlat i en tornaré a parlar.
Pere