Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]La crisi econòmica, ara que ja ni tant sols el govern espanyol la nega, és una situació que tenim sobre. Ens afectarà a tots en major o menor mesura, però tot apunta a que en ve una d’aquelles que a tothom esquitxa. Òbviament, n’hi ha que tenen reserves per passar-la sense problemes, però aquests no seran pas objecte dels meus comentaris. Escric aquest article en relació amb l’anàlisi de conjuntura que ha publicat Endavant-OSAN aquest mes d’agost. Es tracta d’una crítica constructiva, d’algunes aportacions al debat entorn què cal fer en aquest moment i d’alguns elements que crec que hi manquen. Possiblement les reflexions fan força més enllà de l’anàlisi, però desgillar certes coses no és massa fàcil.
En general el document fa un bon anàlisi de la situació econòmica actual. Possiblement hi ha moments en que hi ha un excés de dades sense després ser massa tractades (massa llistats de noms d’empreses, etc.) que tot i que donen rigor a l’estudi, no són prou explotades com a font d’informació. Però no és sobre la metodologia que vull parlar, sinó sobre l’estratègia que l’Esquerra Independentista i la anticapitalista en general ha de seguir en un moment clau com és el de la crisi del sistema econòmic actual. És per això que el text va força més enllà de l’anàlisi d’Endavant i que s’hi creuen diversos temes. (segueix)
La crisi de l’Estat del Benestar
És cert que l’Estat del Benestar s’acosta vertiginosament a la seva fi. La Unió Europea ha suposat, sobretot des del Tractat de Mastrich (TUE 1992), el desmantellament dels serveis públics universals que, de la mà de la socialdemocràcia, havien de salvar a la classe obrera de les precàries condicions de la primera meitat del segle XX i alhora frenar tot deliri revolucionari que pogués acabar amb noves revoltes de caire socialista o anarquista. Ara que ja no hi ha dubte del paper que juga una socialdemocràcia abocada al neoliberalisme, la crisi econòmica serà utilitzada com a excusa per a accelerar el desmantellament del que queda d’estat del benestar a la Unió Europea, així com per estalviar-se una política d’inversions com la que requereix l’entrada de 10 països de l’Europa de l’Est i Romania i Bulgària a la UE, per no parlar de la possibilitat de l’entrada de Turquia. És aquesta una de les raons de la urgent reforma del Tractat de la Unió que es buscava tant amb la “Constitució Europea” com amb el Tractat de Lisboa. Si no s’adapten les institucions a la nova composició, la Vella Europa perd massa pes i poder al si de la UE i això podria suposar el bloqueig per part dels grans de totes les institucions, quelcom que el capital europeu i internacional no es pot permetre actualment. Però això ja són figues d’un altre paner.
Fa anys que sentim a parlar de que el sistema de pensions és inviable, que cal limitar les prestacions de l’atur, que la sanitat pateix un dèficit extraordinari o que la universitat no pot sobreviure només amb el finançament públic. Deixar morir de gana els serveis públics és el primer pas per privatitzar-los. El forat de la sanitat pública del Principat ha intentat justificar la possibilitat de cobrar un euro per visita als Centres d’Atenció Primària; el dèficit de les universitats públiques que es compta per milions d’euros a l’any ha obert la porta al sector privat de la mà de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (Procés de Bolonya). Exemples com aquests donarien per força estona més.
L’Esquerra
Independentista, com a moviment que té la voluntat d’articular un canvi
real al nostre país i com a anticapitalistes que creiem en un canvi
econòmic i estructural arreu del món, no podem limitar-nos a senyalar
la fi de l’estat del benestar. És necessari que aportem dades, estudis,
casos reals i propers; que informem i difonem allò que el blocatge
mediàtic del sistema veta a milions de persones a casa nostra i arreu;
cal articular discursos basats en el rigor de l’estudi i l’anàlisi
dialèctic i científic. Sense la base teòrica necessària la nostra acció
no passarà de l’anécdota en un moment en que tenim, com diu el document
d’Endavant, tenim la responsabilitat històrica de convertir
l’esgotament i l’emprenyada dels i les treballadores en consciència, en
motor de canvi, en flama revolucionària.
Cal que ens dotem de les eines necessàries per articular aquests discursos. No podem continuar donant com a recepta a tots els nostres mals el Socialisme, sense detallar-ne la seva composició, la seva aplicació, els efectes adversos, les precaucions i l’adaptació del tractament al pacient, si se’m permet el símil farmacèutic. Cal que desgranem les nostres propostes més enllà de les bases teòriques i filosòfiques de l’anàlisi marxista, més enllà de les màximes del Socialisme. Quins canvis proposem en el sistema de producció? Quin ha de ser el repartiment de la riquesa? Quanta energia és necessària i quins riscos estem disposats a assumir per a la reconversió del model energètic? Calen respostes a moltes preguntes per poder cavançar i són respostes que haurem de donar entre totes, però sobretot, que haurem de donar aviat. És evident que no són respostes a aquestes preguntes les que ha de donar l’anàlisi plantejat, però sí que s’espera de les organitzacions polítiques i del debat rigorós que els camins cap a les respostes es vagin perfilant.
Però més enllà dels objectius a llarg termini cal que dibuixem un escenari molt més immediat. Assolir victòries, conquerir objectius de manera continua és imprescindible per no defallir col•lectivament en la construcció dels Socialisme. No vindran grans revolucions obreres com les que romànticament figuren en el nostre imaginari, no assaltarem Palaus d’Hivern, però podem generar un contrapoder real a les estructures del capital, a les institucions de l’Estat, capaç de capgirar el sistema. El darrer punt del document d’Endavant no aporta res de nou, potser serà diferent el que tenen pensat dur a terme, però els reptes polítics plantejats són més del mateix. No és pas quelcom negatiu, estic d’acord amb els reptes que planteja Endavant per a ella mateixa i per a l’Esquerra Independentista; no ho estic tant amb l’estratègia que apunta. Ara bé, cal més precissió i més ambició, propostes més concretes i apostes més definides, passos en ferm cap a alguna direcció determinada. Són les organitzacions estratègiques les que han de fer aquestes propostes, les que han de marcar camins, que després com a moviment seguirem o no en major o menor mesura. Si no és així, caldria replantejar quin és el seu paper a l’Esquerra Independentista.
Hi ha algun interrogants que queden penjats després de la lectura de l’anàlisi; n’hi ha d’altres que ja venen de fa temps. Hem de començar a donar respostes a determinades preguntes abans no sigui massa tard. M’aventuraré a plantejar-ne algunes, sense cap intenció que ningú me les contesti, però si amb voluntat d’obrir, de continuar en molts casos, el debat sobre determinades qüestions.
L’Esquerra Independentista ha d’articular un moviment polític i social capaç de plantar cara a les estructures del poder. Crec que això s’ha de fer mitjançant la construcció d’espais de contrapoder que siguin capaços de trencar l’hegemonia del sistema capitalista imperant. Per assolir aquests objectius calen estructures de base, xarxa, territori. Però també calen estructures nacionals, una direcció política (que no dirigisme) capaç d’apuntar nous objectius i fulls de ruta per assolir-los. Cal ocupar espais que encara no ocupem, o no ho fem prou. Hem de saber utilitzar els espais del sistema alhora que n’hem de blindar els propis perquè l’esquerra reformista no els assimili una vegada més. L’EI ha de ser el pal de paller que aglutini la diversitat política de l’anticapitalisme dels Països Catalans, sense que això ens faci oblidar quins són els nostres objectius.
Manquen propostes a l’anàlisi, doncs la part final del document no es pot considerar una proposta d’estratègia per al conjunt de l’Esquerra Independentista. Un excés d’ambigüitat se suma a una música que ja fa anys que sona. Tenir plataformes i espais conjunts és quelcom molt positiu per a construir la Unitat Popular, són imprescindibles de fet. Ara bé, ens calen espais i estructures orgàniques i de treball pròpies com a moviment d’alliberament nacional per poder avançar amb fermesa. No podem ser un agent més entre les sopes de lletres sinó que hem d’aspirar a ser l’eina que la societat catalana té al seu abast per capgirar la situació, per construir el contrapoder necessari per proclamar, tard o dora, la independència i el socialisme arreu dels Països Catalans.
Podem continuar sense un sindicat de referència que mobilitzi els i les treballadores en clau nacional i de classe? Podem continuar fent fàstics a la lluita a les institucions quan la resta de moviments d’alliberament nacional d’Europa s’hi avesen com a branca imprescindible? Podem continuar amb el desgavell organitzatiu del jovent independentista? Anirem a parar a alguna banda sense incorporar els i les treballadores immigrants a l’independentisme revolucionari? Tenim propostes per incorporar-los? Massa preguntes queden encara penjades i l’independentisme ha de donar-hi respostes clares, contundents i sense badar més en el temps.
Finançament i infraestructures
La reforma del finançament autonòmic pren el relleu de la crispació política després de la reforma dels estatuts i del desgavell d’infraestructures viscut arran les obres del TAV. Ja aleshores manifestacions com les de l’11 i el 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007 van demostrar que la societat catalana segueix disposada a defensar allò que històricament li correspon. Del rumb que agafin aquestes reaccions populars ens serem responsables aquells que tenim propostes i projectes polítics clars i, podem estar-ne segurs, si no articulem nosaltres aquests moviments els abandonarem a les mans de les Cambres de Comerç, els partits de l’establishment català i els habituals des-mobilitzadors de la societat civil catalana.
La crisi econòmica aguditzarà els problemes entre les empreses
catalanes, i com sempre qui en pagarà els plats trencats seran els
treballadors. Aquesta crisi també afecta al sector públic que, amb la
caiguda del consum i l’augment de despesa en prestacions socials (si és
que no les volatilitzen) pot tenir seriosos problemes per fer front a
la despesa corrent, agreujada per la Llei de dèficit zero de l’era del
PP, dòcilment acatada pel PSOE. Aquesta situació ha portat, també al
PSC, a reivindicar un nou model de finançament autonòmic que redueixi
l’expoli fiscal que l’actual sistema suposa. La publicació de les
balances fiscals, primer per part del Conseller Castells i després per
part del Ministeri espanyol d’Economia i Hisenda, evidencien que les
autonomies catalanes (CAC, PV i Illes) són les que més aporten
juntament amb Madrid (que és la seu fiscal del gran volum de capitals
facturats arreu de l’Estat). Tot plegat ha portat als partits catalans,
excepte el PP, a reivindicar que es compleixi l’Estatut en matèria de
finançament, malgrat el termini fixat dels dos anys passés el 9 d’agost
d’enguany sense acord ni proposta detallada del govern espanyol. També
l’empresariat català ha sumat esforços per exigir un nou finançament,
especialment en un moment en què les entitats de crèdit han tancat
l’aixeta, fent agonitzar 
encara
més la situació de les empreses. Només cal recordar les reivindicacions
conjuntes d’empresaris del Principat i el País Valencià.
Tenim doncs la classe política i l’empresariat català amb una reividicació fàcil de guanyar adeptes. Millorar el finançament autonòmic sabem que no és cap solució, sinó un pas més en el mateix sentit que la reforma dels Estatuts d’Autonomia. Posar noves cadenes i donar una mica perquè no marxem amb tot. Una nova presa de pèl, però de nou, molt temptadora. Cal que donem resposta també a aquesta situació. Ni podem quedar al marge del debat públic sobre la matèria ni podem etzibar el clàssic: independència i socialisme. De nou cal diagnosticar la situació i les seves variables i aplicar el tractament més enllà de la recepta de sempre. Cada desengany de l’autonomisme és una porta oberta per a l’entrada de milers de persones a l’independentisme (sociològic si voleu). Hem de saber aprofitar la conjuntura actual per evidenciar, una vegada més i amb tota la contundència possible, que els problemes del país no es resoldran ni amb un nou finançament basat en el peix-al-cove de l’era Pujol ni amb noves infraestructures que, lluny de donar solucions als nostres problemes, han marcat el territori amb terribles cicatrius de formigó.
No podem esperar que la conjuntura ens sigui favorable, tenim el deure revolucionari, de generar el context necessari per continuar avançant, amb valentia i convenciment, cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. Però per això encara ens queda molt recorregut per fer, i tenim poc temps per fer-ho.
-Els companys de Kaos en la red, un portal contrainformatiu que millora molt amb el temps i que és per mi de referència diària, ha publicat també l'article. Aquí en teniu l'enllaç: http://www.kaosenlared.net/noticia/respostes-a-la-crisi
no naixera una revolució sana sino q afloraran els racistes, els centralistes i tots aquells personatges q tant odiem...
Viva el mal, viva el capital
Au, segueix treballant, salut!
10 minuts entretinguts, si he arribat ací per un comentari al meu exblogfinsquetingaunpcnou.
a veure si és veritat això del bloc i tornes a activar-te!
Una abraçada.